Un obús al cor

De nou Mouawad. Després d'haver vist Incendis i de la lectura d'Ànima, no ens el volem perdre. La perla 29 torna a apostar per l'autor canadencolibanès amb l'adaptació teatral de la novel·la Visage retrouvé. Un obús al cor és un monòleg punyent sobre la guerra i les històries de vida (que mai sabem quan van començar, tot i que van tenir un inici), sobre el significat del temps (de l'abans o d'un més endavant) i el dolor, sobre les relacions familiars i la incomunicació. Mouawad ens atrapa amb un text plenament poètic, carregat de simbolisme i imatges belles i terribles alhora. Amb una escenografia gairebé nua, en un espai tan càlid com la Biblioteca de Catalunya, l'Ernest Villegas et mantenia atrapat, durant més d'una hora, en un viatge gèlid que el duia a acomiadar-se de la mare, i durant el qual reviuria algunes de les escenes més doloroses de la seva vida. És admirable com un únic actor pot omplir tota l'escena i fer-te viure l'horror i la bellesa en primera persona. No us la perdeu!

Un obús a les entranyes

KIKI El amor se hace

Ahir vaig veure Kiki, el amor se hace, i la veritat és que vaig riure moltíssim, la recomanaria a tothom. Es tracta d'una comèdia fresca i divertida, dolça, també, protagonitzada i dirigida per Paco León. Kiki són cinc històries que tenen en comú les relacions de parella i el sexe, i algunes fílies curioses. Cap dels personatges té desperdici, i l'excel•lent interpretació dels actors els fa entranyables i molt humans. Kiki és una d'aquestes pel•lícules que ens permeten que ens riguem de nosaltres mateixos i, al mateix temps, que acceptem, sense tabús, les peculiaritats dels altres, que sovint és el que els fa únics. 

Aquí teniu el tràiler:

I aquí una de les cançons que forma part de la banda sonora del film i que en recull la seva essència: 

Pedrina y Río - Enamorada

Tothom ho sap

Ahir al vespre, a Can Barrina, van desfilar, atrevits, seductors, dolços, rebels, divertits, els poemes, textos i cançons del mestre Leonard Cohen, de la mà de quatre amics capaços de transmetre tant la passió que senten pel músic canadenc com el bon rotllo que hi ha entre ells. Així, amb la muntanya com a teló de fons i la intimitat del capvespre i la bona companyia, vam gaudir de la veu de la Montse Vellvehí i l'Ernest Villegas, la guitarra del Marc Serra i la veu i el violoncel de la Marta Marco. Una d'aquestes nits per recordar!! Si en teniu l'ocasió, no us els perdeu!

L'amiga genial

Fa un temps, una amiga (podríem dir que una amiga genial) em va recomanar aquesta novel·la de l'Elena Ferrante, i aquests primers dies d'estiu l'he devorat. He anat, de la mà de la Lenù, a un modest barri del Nàpols de la postguerra. Els he vist créixer, al barri i a ella. Hi he reconegut emocions i sentiments que havien quedat soterrats entre les busques d'un vell rellotge. M'ha fet recordar una anècdota d'un entranyable professor de literatura que m'explicava com, de jovenet, s'escuraven les butxaques entre tres o quatre amics per poder-se comprar un llibre, i se'n repartien les pàgines, un trosset per a cadascú. Quin tresor... M'ha fet pensar en com n'és de difícil trobar la connexió màgica que es dóna entre algunes persones. I quan succeeix no t'ho vols deixar perdre. La novel·la parla de l'amistat que et fa créixer, que neix de l'admiració i et transforma, que t'obre els ulls i et fa gaudir de la vida amb atreviment. També ens parla de la por de perdre-la, dels canvis que percebem en l'altre i deixen pas a un nou camí, que comença a divergir del nostre, o a altres persones que potser ocupen un lloc que en algun moment ens estava reservat. Ens fa reflexionar sobre els nostres somnis i aspiracions, que corren el perill de quedar arraconats en qualsevol carreró fosc si no hi estem atents o cedim a les adversitats. Ens mostra la gran distància que separa les classes benestants d'aquells que mosseguen el fang per sobreviure, la insatisfacció de qui vol i no pot, o del qui té, però no té res.

Espero amb ànsia llegir-ne la segona part!

El alcalde de Zalamea

S'obre el teló: dos personatges juguen a la pilota basca contra un mur que domina, blanc, l'escenari, i viurà a la seva pròpia pell un drama d'honor que hi deixarà petja fins a rebentar-lo. Estàs a punt d'assistir a la representació d'un dels clàssics més coneguts i representats del Segle d'Or espanyol, ni més ni menys que un dels més grans drames calderonians, portat a escena per la CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico) i dirigit per Helena Pimenta. Així que seus a la butaca amb la convicció que estàs a punt de ser transportat en el temps i en l'espai, i de ser sacsejat i embriagat en tots els sentits. I res no et decep. Més de 20 actors i músics van omplint l'escenari i el text es desplega amb una fluïdesa que et fa pensar que has parlat en vers tota la vida. I, tal com passa amb els clàssics, sents com cada intervenció, cada frase, donarien peu a una bona conversa. Així, l'escenografia, minimalista i ben pensada, i la calidesa de la il·luminació (mèrit d'en Max Glaenzel la primera i d'en Juan Gómez Cornejo la segona), així com la música i un treball actoral excel•lent, t'endinsen en un conflicte en què honor i poder, amor i justícia es disputen la partida. Per arrodonir-ho tot, la força i veracitat d'un actor en majúscules com en Carmelo Gómez, capaç de commoure del primer a l'últim espectador de la sala.

Dansa d'agost

Tanco els ulls. Les notes d'una cançó alegre comencen a arribar, tímides, a la meva oïda, fins que van perdent la vergonya i es deixen sentir, ben fort, omplint la sala. És aleshores quan torno a veure les germanes Mundy ballant la seva particular dansa d'agost, oblidant el pes que les ofega i lliurant-se a la vida. Somric. Sento la força i la vitalitat de la Maggie; l'alegria i torpesa de la Kate, que es permet desempallegar-se, per uns instants, de la càrrega de ser la germana gran; m'agrada també la ingenuïtat de la Rose i la joventut de la Chris; i veure gaudir la discreta Agnes.

Cinc germanes, solteres. Irlanda, agost de 1936. M'arriba l'aroma de l'ambient opressiu de La casa de Bernarda Alba, i la terrible frustració de Maureen a la irlandesa La reina de la bellesa de Leenane.

Assistim, a través del relat d'en Michael, el fill de la Chris, al moment previ a l'esfondrament d'un món. En Michael (Albert Triola) rememora l'estiu de l'any 36, quan només tenia 7 anys, i ens acompanya en aquest viatge en el temps. La ràdio no funciona, l'estel no s'enlaira, la bicicleta promesa no acaba d'arribar... són símptomes dels desitjos que no acaben de complir-se, de vides encallades que reclamen una sortida endavant. La manca d'amor i el pes del què diran floten en l'ambient. L'arribada del germà que torna malalt d'una missió a l'Àfrica, les anades i vingudes del Gerry, el pare d'en Michael, hàbil entabanador que no sap què fer amb la seva vida, i la instal•lació al poble d'una fàbrica tèxtil sacsegen la rutina de les cinc germanes i aniran esmicolant el món que s'havien construït, amb uns fonaments ben fràgils.

Recordo Dansa d'agost com una obra tendra, nostàlgica, pausada, amb pinzellades alegres, interpretada de manera exquisida. 

 

Evocador agosto irlandés del 36

El rei Lear

En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.

El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa,  tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.

Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.

En definitiva, tot un luxe.

No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.

Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia