Bodas de sangre

Ahir vaig tenir el privilegi de viure un dels grans drames rurals de Lorca, Bodas de Sangre, a la nostra estimada Biblioteca de Catalunya. El públic envoltava l'escenari, rectangular, sorrenc, amb cadires a la zona sol o ombra, com a les places de toros. Aquest fet ja era premonitori del tràgic desenllaç, en què els personatges es van veient acorralats com les bèsties esperant el seu fatídic final.

L'obra s'obre i es tanca amb la música d'en Joan Garriga, en Marià Roch i en Marc Serra. El piano, l'acordió, les guitarres i les veus ens fan endinsar en el món andalús i en l'univers simbòlic lorquià i aconsegueixen fer emergir les nostres emocions a flor de pell. 

El text, d'una bellesa colpidora, carregat de símbols, et sumergeix en el món rural de començament del segle XX. Un món en què els homes es troben units a la violència i les dones a la submissió i la soledat. Un món d'aparences i punyals, de passions reprimides i cavalls desbocats. I així veurem aparèixer una vegada i una altra, a l'escena, el cavall que porta dins l'instint eròtic d'en Leonardo i que, en avançar l'obra, anirà accelerant progressivament el seu trot donant a entendre que res no el pot aturar.

I això és el que expressen aquests versos que pronuncia en Leonardo, i que prenen una força brutal quan confessa que ell no pot dominar els seus sentiments, que està lliure de culpa, que la culpa és de la terra:

¡Qué vidrios se me clavan en la lengua!
Porque yo quise olvidar
y puse un muro de piedra
entre tu casa y la mía.
Es verdad. ¿No lo recuerdas?
Y cuando te vi de lejos
me eché en los ojos arena.
Pero montaba a caballo
y el caballo iba a tu puerta.
Con alfileres de plata
mi sangre se puso negra,
y el sueño me fue llenando
las carnes de mala hierba.
Que yo no tengo la culpa,
que la culpa es de la tierra
y de ese olor que te sale
de los pechos y las trenzas.

I així ho reflecteix el grup Pata Negra en aquesta genial cançó:

També veurem aparèixer la lluna blava i la captaire embolicada en una llarga tela vermella, símbols de la mort. Seran interpretades per la Nora Navas i la Clara Segura, les mateixes que faran els papers de mare i de núvia. I per arrodonir el joc, una aposta atrevida: i és que els personatges no només interpretaran més d'un paper, sinó que fins i tot s'intercanviaran els rols. Així, la Clara Segura començarà sent la mare del nuvi i acabarà sent la núvia, mentre la Nora Navas farà ara de mare. De la mateixa manera, l'Ivan Benet farà de pare de la núvia i del seu amant, i els actors broden el paper de manera que ara els imaginem vells i ara amb tota la força de la joventut.

Un espectacle per no oblidar!

Bajo la luna de sangre

Oriol Broggi experimenta con Lorca en Bodas de Sangre

Incendis

Hi ha incendis que no es poden sufocar ni amb l'aigua de tot un mar. Incendis que et cremen per dins i deixen un terreny erm allà on encara hi havia vida. Dilluns vaig viure un d'aquests incendis. I dic viure perquè, des de la meva cadira, a la Biblioteca de Catalunya, no em vaig sentir ni per un moment espectadora, sinó que em vaig veure immersa en el drama que s'hi representava i en què els actors i actrius s'hi deixaven la pell.

Amb la lectura del testament de la Nawal es desferma la tempesta. La Jeanne i en Simon es veuran obligats a complir les últimes voluntats d'una mare que mai els ha anomenat fills seus, d'una dona que ha decidit passar una part de la seva vida en el més absolut silenci i que els ha amagat un secret que ara hauran de decidir si volen conèixer, i fer-ho no serà fàcil: hauran de viatjar al país d'origen de la mare, al Líban, i penetrar en una realitat d'una cruesa i amargor difícils d'assimilar: el fill robat i una vida de recerca; l'estupidesa d'una guerra que es basa en la venjança, alterna, d'uns i altres; la lectura i l'escriptura com a portes cap a la llibertat; la promesa feta a l'àvia d'abandonar la ràbia que mena a la destrucció; el cant que uneix les dones; l'amor incondicional d'una mare, però també la seva incapacitat per estimar, fruit dels horrors de la guerra...

I és que no pot ser menys: es tracta d'un text d'en Wadji Mouawad, terrible i colpidor, portat a escena de la mà de l'Oriol Broggi. Commovedor. La força del text i de la interpretació dels actors, immillorable, atrapen l'atenció de l'espectador. No calen, doncs, escenografies exuberants: només la sorra, per on caminaran i s'arrossegaran els personatges, i que serà apartada, i mullada, i regada de sang.

En Julio Manrique i la Clara Segura broden els papers protagonistes a la meravella, però no contents amb això, es desdoblen i fan, a la vegada, de pare, de fill, d'infermer... i de mare i filla. 

Més de tres hores de tragèdia que t'atrapen des del primer moment i et fan pensar en el mite d'Èdip, en les conseqüències nefastes de la manca de l'amor matern, en l'absurd i l'horror de la guerra... 

No tinc més que paraules d'admiració per aquesta obra mestra.

Una giornata particolare

Ahir vaig tenir la gran sort de viure una giornata particolare a la Biblioteca de Catalunya. Endinsar-se en l'espai de la biblioteca ja és un plaer per als sentits; fora deixem un món per descobrir-ne un altre que sembla pertànyer a un altre temps, un temps que passa més lent i que et fa mirar al teu voltant amb l'atenció de l'explorador que intueix que en qualsevol moment pot trobar un tresor: un poblat amagat sota la vegetació o les restes òssies d'una espècie desconeguda. Vaig seure a la cadira i em vaig refugiar en la intimitat del teatre. Una projecció que ens situava en el context històric de l'obra ens remetia alhora als seus antecedents fílmics, i ens mostrava la Sofia Loren que va ser en un altre temps l'Antonietta que ahir encarnava magistralment la Clara Segura.

Itàlia, 1938. Mussolini organitza una marxa militar a la qual hi assistirà el mateix Hitler. Un tràfec a casa de l'Antonietta, ja que el seu marit i els seus 6 fills es preparen per presenciar l'esdeveniment. Ella, fidel admiradora del duce, restarà a casa: hi ha tanta feina a fer... i poc imagina que serà en aquest humil espai on hi tindrà lloc un esdeveniment que, més silenciós, capgirarà la seva vida i li permetrà obrir escletxes que deixaran aflorar, ni que sigui tímidament, l'autèntica Antonietta. La casual coneixença que farà del seu veí, un home perseguit pel règim per la seva homosexualitat, desfarà, com si fos cera, la façana que protegeix l'Antonietta i ens mostrarà una dona que se sap humiliada, desitjosa de sentir-se desitjada i que ha soterrat els somnis de felicitat que de ben segur un dia va tenir. 

Aquest home capaç de transformar la seva vida en unes poques hores no era un altre que el Gabriele, interpretat amb una delicadesa suprema per en Pablo Derqui, que ens mostrava un home sensible, turmentat, rialler, amb ganes de volar i d'assaborir la llibertat a través del ball, la lectura i les paraules. 

Silencis, mirades, el joc d'apropar-se i allunyar-se, paraules enverinades de la portera que tractarà d'inocular la malfiança dins el cor de l'Antonietta i algunes frases que et fan aturar, com aquella que diu en Gabriele: "l'ordre és la virtut dels mediocres". Ai,  quants interrogants ens obren aquestes sentències...

Passada una hora i quaranta minuts, t'adonaves que la parella t'havia guanyat el cor, i que t'acompanyarien durant uns quants dies allà on anessis. Que amarga, injusta i contradictòria pot ser la vida i, alhora, quants tresors es poden descobrir en unes hores o en el cor d'un sol home...

Pel que fa a l'escenografia, mai em deixarà de meravellar la màgia del teatre, que et permet que, de forma totalment subconscient, el teu cervell sigui capaç de completar l'escena o de jugar amb ella de manera que totes les peces encaixin i ens imaginem dins l'espai creat. Així, els pisos dels dos veïns, que sabem que són un enfront de l'altre, els trobarem de costat, i no se'ns farà estrany; i uns cordills i la roba estesa transformaran, en uns segons, l'interior de les cases en el terrat on s'estén la bugada. He de confessar que, per mi, no hi ha una imatge més poètica que la roba estesa, ja sigui un dia de sol, de pluja o de vent.

Us convido, doncs, a gaudir de l'obra, que encara la podrem veure de gira. Per la meva part, buscaré la pel.lícula, perquè serà divertit comparar-les.

Us deixo amb les paraules d'Oriol Broggi, a qui he d'agrair la bona estona que ens ha fet passar:

“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora.