Incendis

Hi ha incendis que no es poden sufocar ni amb l'aigua de tot un mar. Incendis que et cremen per dins i deixen un terreny erm allà on encara hi havia vida. Dilluns vaig viure un d'aquests incendis. I dic viure perquè, des de la meva cadira, a la Biblioteca de Catalunya, no em vaig sentir ni per un moment espectadora, sinó que em vaig veure immersa en el drama que s'hi representava i en què els actors i actrius s'hi deixaven la pell.

Amb la lectura del testament de la Nawal es desferma la tempesta. La Jeanne i en Simon es veuran obligats a complir les últimes voluntats d'una mare que mai els ha anomenat fills seus, d'una dona que ha decidit passar una part de la seva vida en el més absolut silenci i que els ha amagat un secret que ara hauran de decidir si volen conèixer, i fer-ho no serà fàcil: hauran de viatjar al país d'origen de la mare, al Líban, i penetrar en una realitat d'una cruesa i amargor difícils d'assimilar: el fill robat i una vida de recerca; l'estupidesa d'una guerra que es basa en la venjança, alterna, d'uns i altres; la lectura i l'escriptura com a portes cap a la llibertat; la promesa feta a l'àvia d'abandonar la ràbia que mena a la destrucció; el cant que uneix les dones; l'amor incondicional d'una mare, però també la seva incapacitat per estimar, fruit dels horrors de la guerra...

I és que no pot ser menys: es tracta d'un text d'en Wadji Mouawad, terrible i colpidor, portat a escena de la mà de l'Oriol Broggi. Commovedor. La força del text i de la interpretació dels actors, immillorable, atrapen l'atenció de l'espectador. No calen, doncs, escenografies exuberants: només la sorra, per on caminaran i s'arrossegaran els personatges, i que serà apartada, i mullada, i regada de sang.

En Julio Manrique i la Clara Segura broden els papers protagonistes a la meravella, però no contents amb això, es desdoblen i fan, a la vegada, de pare, de fill, d'infermer... i de mare i filla. 

Més de tres hores de tragèdia que t'atrapen des del primer moment i et fan pensar en el mite d'Èdip, en les conseqüències nefastes de la manca de l'amor matern, en l'absurd i l'horror de la guerra... 

No tinc més que paraules d'admiració per aquesta obra mestra.

De tal padre, tal hijo

Què faries si un dia descobrissis que el teu fill de sis anys no és en realitat el teu fill, ja que en néixer, a l'hospital, el van intercanviar per un altre? Els protagonistes d'aquest film es troben d'un dia per l'altre en aquesta difícil situació: haurien de recuperar el seu fill biològic i tornar als seus pares el nen que han criat des de la naixença o bé renunciar-hi i continuar essent els pares d'aquell infant a qui han estimat des del primer dia? En Ryoata, un arquitecte ben situat, per qui la feina i el prestigi laboral tenen més pes que poder compartir el temps amb el seu fill i la seva dona, veu com el món ferm i segur que havia construït fins al moment es desmorona, i sent el pes de la sang, el vertigen de veure com una família amb uns valors tan diferents als seus ha criat el seu fill... però també descobreix la màgia de compartir el temps amb els fills i com allò que és més important no es pot pagar amb diners. Buf! Només posar-me en situació ja tremolo! Si us atreu l'argument, us encantarà la pel•lícula! Jo us la recomano. Mireu el trailer!