Obabakoak

Amb els temps convulsos que corren vam estar a punt de faltar a la nostra cita al Teatre Lliure, necessitàvem recuperar forces. D'altra banda ens pensàvem que trobaríem la sala mig buida, immerses com estàvem en el moment històric que estem vivint. Però el teatre era ple a vessar, tot i que als passadissos i la cafeteria senties retalls de converses comentant les informacions d'última hora. Vam decidir fer una pausa i submergir-nos en l'univers mític d'Obama, de la mà de Calixto Bieito.

Davant nostre es va desplegar un món poètic teixit de paraules, imatges, música, simbologia i dansa. Els personatges d'Obaba se'ns van anar mostrant, i amb ells els seus primers amors epistolars, i el paper que hi van jugar els pares, que oferien màgia i desencís a parts iguals; les seves pors (i és que a Obaba no et pots quedar dormit a la gespa, ja que els llangardaixos esperen el moment d'entrar-te per l'orella i devorar-te el cervell); la seva soledat; el desig; la mort; la identitat...

Va ser un plaer retrobar-me amb aquesta obra de Bernardo Atxaga que vaig llegir fa tants anys. No diré que fos fàcil, ja que el fet que fos en euskera i hagués de mirar als laterals per llegir els subtítols no em permetia assabentar-me del text i d'allò que passava a escena alhora. I havies d'estar molt pendent del text. En algun moment vaig tenir la sensació d'haver-me perdut un poc.

Malgrat això, vaig gaudir de la posada en escena (com sempre, agosarada), de la interpretació dels actors, de la proposta poètica que se'ns va oferir. Vaig tenir ganes de tornar a llegir l'obra que va donar renom internacional al seu autor.

Per si voleu llegir algunes informacions i crítiques...:

http://www.teatroarriaga.eus/programacion/obabakoak/

https://elpais.com/cultura/2017/10/18/actualidad/1508340362_960509.html

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/10/bieito-porta-al-teatre-lliure-lobabakoak-datxaga/

Gegants de gel

Aquest estiu vaig tenir el plaer de llegir Gegants de gel, una novel·la d'en Joan Benesiu que em va tenir atrapada durant unes setmanes. Mai es pot agrair prou a un autor aquest regal fet de bones històries explicades amb les paraules exactes. 

Què havia dut els protagonistes a fer el seu viatge als confins del món? Personatges d'arreu es troben al petit bar Katowice a la ciutat d'Ushuaia, a l'Argentina. I les històries es van teixint i anem descobrint què és allò que els ha empès a cercar la frontera. Una frontera que és geogràfica i personal, l'indret inhòspit on els personatges miraran de comprendre, refer, salvar i explicar les seves vides. 

Aquí us deixo alguns fragments, perquè aneu fent boca:

"Sense cap explicació possible continuava avançant mentre el sol queia amb la paciència de les aranyes, segur que faria blanc en el seu objectiu d'amagar-se sobre l'horitzó occidental, però qui sap en quin moment". (pàg.137)

"No era la primera estada que feia a soles pel planeta i sabia que és quan viatges a soles que et trobes amb la resta, és així com se't mostren de forma extraordinàriament detallada les vides dels altres. El magnetisme que irradia un altre ésser humà que t'escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teva vida permet el subministrament de les confidències. Aquella flaire del passat que portem a sobre i que volem esventar una mica mentre ens siga possible la comprensió d'algun semblant. L'anonimat que provoquen les ciutats llunyanes, la terra de frontera, és una ajuda cabdal per aquest mostrar-se de les vides." (pàg.126)

"Després de veure morir els companys que lluitaven de valent i sense recursos, Walter Reyes havia comprès que la vida no mereixia molts empipaments gratuïts, així que Blanca, que només tenia un any quan ell combatia, havia crescut en un ambient de lleugeresa i llibertat. [...] Hi havia dues maneres de sobreviure a un conflicte bèl·lic, una era parlant tot el temps del mateix i una altra era no obrir la boca mai." (pàg. 168)

Si voleu saber els premis que ha rebut la novel·la i com va arribar a ser publicada, podeu llegir: Joan Benesiu guanya el premi Crexells amb Gegants de gel

Bodas de sangre

Ahir vaig tenir el privilegi de viure un dels grans drames rurals de Lorca, Bodas de Sangre, a la nostra estimada Biblioteca de Catalunya. El públic envoltava l'escenari, rectangular, sorrenc, amb cadires a la zona sol o ombra, com a les places de toros. Aquest fet ja era premonitori del tràgic desenllaç, en què els personatges es van veient acorralats com les bèsties esperant el seu fatídic final.

L'obra s'obre i es tanca amb la música d'en Joan Garriga, en Marià Roch i en Marc Serra. El piano, l'acordió, les guitarres i les veus ens fan endinsar en el món andalús i en l'univers simbòlic lorquià i aconsegueixen fer emergir les nostres emocions a flor de pell. 

El text, d'una bellesa colpidora, carregat de símbols, et sumergeix en el món rural de començament del segle XX. Un món en què els homes es troben units a la violència i les dones a la submissió i la soledat. Un món d'aparences i punyals, de passions reprimides i cavalls desbocats. I així veurem aparèixer una vegada i una altra, a l'escena, el cavall que porta dins l'instint eròtic d'en Leonardo i que, en avançar l'obra, anirà accelerant progressivament el seu trot donant a entendre que res no el pot aturar.

I això és el que expressen aquests versos que pronuncia en Leonardo, i que prenen una força brutal quan confessa que ell no pot dominar els seus sentiments, que està lliure de culpa, que la culpa és de la terra:

¡Qué vidrios se me clavan en la lengua!
Porque yo quise olvidar
y puse un muro de piedra
entre tu casa y la mía.
Es verdad. ¿No lo recuerdas?
Y cuando te vi de lejos
me eché en los ojos arena.
Pero montaba a caballo
y el caballo iba a tu puerta.
Con alfileres de plata
mi sangre se puso negra,
y el sueño me fue llenando
las carnes de mala hierba.
Que yo no tengo la culpa,
que la culpa es de la tierra
y de ese olor que te sale
de los pechos y las trenzas.

I així ho reflecteix el grup Pata Negra en aquesta genial cançó:

També veurem aparèixer la lluna blava i la captaire embolicada en una llarga tela vermella, símbols de la mort. Seran interpretades per la Nora Navas i la Clara Segura, les mateixes que faran els papers de mare i de núvia. I per arrodonir el joc, una aposta atrevida: i és que els personatges no només interpretaran més d'un paper, sinó que fins i tot s'intercanviaran els rols. Així, la Clara Segura començarà sent la mare del nuvi i acabarà sent la núvia, mentre la Nora Navas farà ara de mare. De la mateixa manera, l'Ivan Benet farà de pare de la núvia i del seu amant, i els actors broden el paper de manera que ara els imaginem vells i ara amb tota la força de la joventut.

Un espectacle per no oblidar!

Bajo la luna de sangre

Oriol Broggi experimenta con Lorca en Bodas de Sangre