Tothom ho sap

Ahir al vespre, a Can Barrina, van desfilar, atrevits, seductors, dolços, rebels, divertits, els poemes, textos i cançons del mestre Leonard Cohen, de la mà de quatre amics capaços de transmetre tant la passió que senten pel músic canadenc com el bon rotllo que hi ha entre ells. Així, amb la muntanya com a teló de fons i la intimitat del capvespre i la bona companyia, vam gaudir de la veu de la Montse Vellvehí i l'Ernest Villegas, la guitarra del Marc Serra i la veu i el violoncel de la Marta Marco. Una d'aquestes nits per recordar!! Si en teniu l'ocasió, no us els perdeu!

Nina de miraguano

Ahir vaig escoltar "Nina de Miraguano", una de les 14 cançons que formen part del projecte Tants caps tants joguets (un disc sobre joguines amb música de joguina) de l'Orchestra Fireluche. En Pau Riba posa veu a l'esplèndid poema del multiinstrumentista David Sarsanedes que, entre altres instruments o objectes, toca la serra violí, l'harmònica o les llantes de bici. Us convido a tancar els ulls i visualitzar el poema, que ens descobreix, a cau d'orella, grans veritats.

La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d'arròs
i se t'endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d'ales d'aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l'aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d'una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d'errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que t'enamoris d'algú, t'entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T'estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te'n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l'hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos,
de la lluna dels teus pits,
de la carn de la teva cara,
de l'aigua dels teus ull,
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d'orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar,
que sovint és la lliçó més difícil d'aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fas gargots
mantingues la teva innocència lluny de l'abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
i... estigues contenta.

Johnny "Guitar" Watson

Aquests dies estic escoltant l'àlbum Space Guitar Master, de Johnny "Guitar" Watson (Houston, Texas, 3 de febrer de 1935 - Yokohama, Japó, 17  de maig, 1996), totalment recomanable! Malgrat va començar tocant el piano (el seu pare era pianista), aviat va canviar-lo per la guitarra, l'instrument que li va regalar el seu avi, que era predicador, amb la condició que no la utilitzés per tocar "devil's music"... I tots coneixem com són de temptadores les prohibicions!!! Ho podem veure en aquest àlbum, R&B ple d'energia. Comprèn el període entre el 1952 i el 1960. Més endavant s'endinsarà al món del funk, però això ho descobriré un altre dia... La mort el va anar a trobar dalt l'escenari, on va patir un atac de cor quan era de gira al Japó.