El rei Lear

En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.

El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa,  tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.

Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.

En definitiva, tot un luxe.

No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.

Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia

Una altra pel•lícula

Segona cita amb La Brutal. El duet Selvas-Manrique no defrauda. Aquesta vegada la direcció l'assumeix el Julio Manrique, que s'enfronta, per tercera vegada, a un text de Mamet que interpreten ells mateixos i la Mireia Aixalà, també excel•lent en el seu paper.

L'obra arrenca amb una explosió de música, que sempre té un lloc predilecte en els muntatges del Julio. Comencem, doncs, amb energia, amb un projecte cinematogràfic que, si es materialitza, pot engreixar les arques del productor Bob Gould, recentment ascendit, i que li pot canviar la vida al seu vell amic, en Charlie, que és qui ha aconseguit la proposta d'una estrella de Hollywood per a fer una pel•lícula amb ells. El cinema és vist pels dos productors com un mitjà per a guanyar diners, on no hi té cabuda l'art si no fa omplir cadires. Però si bé l'olor dels dòlars fa embogir d'alegria en Charlie, qui no n'ha tingut mai, en Bob, malgrat l'excitació, reconeix que els diners no fan la felicitat, sinó que es limiten a omplir-te la vida de coses. 

Aquesta solitud des del poder i una aposta esbojarrada, és el que porta en Bob a intimar amb la nova secretària, que el farà trontollar en els seus ideals: i si aposten per un cinema que vagi més enllà del benefici econòmic i serveixi per obrir els ulls de l'espectador?

La polèmica està servida, el dubte entre en joc per fer trontollar uns ideals, i ens debatrem entre el negoci i l'art, reflexionarem sobre l'amistat i la fidelitat, sobre les oportunitats úniques, sobre la solitud del poder i el poder transformador de la seducció...

Si bé la primera escena pot semblar una mica redundant, crec que això ajuda a explicar millor la reacció brutal d'en Charlie a la tercera. L'obra va in crescendo, fins arribar al clímax final.

La cirereta, el tràiler de la pel•lícula que sortirà de l'estudi, que ofereix la nota final d'humor i ho arrodoneix tot.

Assajant Una altra pel•lícula

Mamet contra Hollywood. El Periódico

Incendis

Hi ha incendis que no es poden sufocar ni amb l'aigua de tot un mar. Incendis que et cremen per dins i deixen un terreny erm allà on encara hi havia vida. Dilluns vaig viure un d'aquests incendis. I dic viure perquè, des de la meva cadira, a la Biblioteca de Catalunya, no em vaig sentir ni per un moment espectadora, sinó que em vaig veure immersa en el drama que s'hi representava i en què els actors i actrius s'hi deixaven la pell.

Amb la lectura del testament de la Nawal es desferma la tempesta. La Jeanne i en Simon es veuran obligats a complir les últimes voluntats d'una mare que mai els ha anomenat fills seus, d'una dona que ha decidit passar una part de la seva vida en el més absolut silenci i que els ha amagat un secret que ara hauran de decidir si volen conèixer, i fer-ho no serà fàcil: hauran de viatjar al país d'origen de la mare, al Líban, i penetrar en una realitat d'una cruesa i amargor difícils d'assimilar: el fill robat i una vida de recerca; l'estupidesa d'una guerra que es basa en la venjança, alterna, d'uns i altres; la lectura i l'escriptura com a portes cap a la llibertat; la promesa feta a l'àvia d'abandonar la ràbia que mena a la destrucció; el cant que uneix les dones; l'amor incondicional d'una mare, però també la seva incapacitat per estimar, fruit dels horrors de la guerra...

I és que no pot ser menys: es tracta d'un text d'en Wadji Mouawad, terrible i colpidor, portat a escena de la mà de l'Oriol Broggi. Commovedor. La força del text i de la interpretació dels actors, immillorable, atrapen l'atenció de l'espectador. No calen, doncs, escenografies exuberants: només la sorra, per on caminaran i s'arrossegaran els personatges, i que serà apartada, i mullada, i regada de sang.

En Julio Manrique i la Clara Segura broden els papers protagonistes a la meravella, però no contents amb això, es desdoblen i fan, a la vegada, de pare, de fill, d'infermer... i de mare i filla. 

Més de tres hores de tragèdia que t'atrapen des del primer moment i et fan pensar en el mite d'Èdip, en les conseqüències nefastes de la manca de l'amor matern, en l'absurd i l'horror de la guerra... 

No tinc més que paraules d'admiració per aquesta obra mestra.

Timó d'Atenes

Ahir vam anar al Teatre Auditori de Granollers a veure l'adaptació de Timó d'Atenes, de William Shakespeare. Amb en David Selvas a la direcció i Julio Manrique com a actor principal, l'obra va combinar el text sempre brillant i revelador de la condició humana de Shakespeare, amb una escenografia, vestuari i ambientació completament actuals. Vaig gaudir del primer a l'últim minut de l'espectacle!

Veiem encarnada en Timó la generositat sense límits i alhora la mala gestió dels béns, així com una elevada concepció de l'amistat. I la tragèdia arriba: què li passa al nostre protagonista quan la fortuna s'esvaeix? Vam poder assistir a l'ensorrament del protagonista, que de l'eufòria i la bondat sense límits passa a l'odi i la misantropia en veure com quan la fortuna vola, els amics s'esvaeixen. La festa i música (per cert, tan ben triada) inicials acaben donant pas, amb els canvis que va patint l'escenografia, a un gran abocador que serà la nova llar del protagonista. En Sergi Pompermayer i en David Selvas, que ha assumit l'adaptació de l'obra, han canviat l'exili al camp per aquest nou escenari que és l'abocador de deixalles. I així veiem com n'és d'actual l'obra, en què aflora la crisi del sistema i la pobresa límit, tant econòmica com de valors. En Timó dirà: "Els que deveu diners, aguanteu fort i no els torneu; sortiu amb ganivets per tallar el coll als vostres creditors! Criats, robeu; els vostres amos són més lladres que vosaltres; roben a l'empara de la llei". L'obra ens incita a la rebel·lió i ens alerta dels falsos aduladors, però també ens mostra que existeix l'amistat sincera, encarnada en Flàvia, personatge que interpreta la Marta Marco.