KIKI El amor se hace

Ahir vaig veure Kiki, el amor se hace, i la veritat és que vaig riure moltíssim, la recomanaria a tothom. Es tracta d'una comèdia fresca i divertida, dolça, també, protagonitzada i dirigida per Paco León. Kiki són cinc històries que tenen en comú les relacions de parella i el sexe, i algunes fílies curioses. Cap dels personatges té desperdici, i l'excel•lent interpretació dels actors els fa entranyables i molt humans. Kiki és una d'aquestes pel•lícules que ens permeten que ens riguem de nosaltres mateixos i, al mateix temps, que acceptem, sense tabús, les peculiaritats dels altres, que sovint és el que els fa únics. 

Aquí teniu el tràiler:

I aquí una de les cançons que forma part de la banda sonora del film i que en recull la seva essència: 

Pedrina y Río - Enamorada

Una altra pel•lícula

Segona cita amb La Brutal. El duet Selvas-Manrique no defrauda. Aquesta vegada la direcció l'assumeix el Julio Manrique, que s'enfronta, per tercera vegada, a un text de Mamet que interpreten ells mateixos i la Mireia Aixalà, també excel•lent en el seu paper.

L'obra arrenca amb una explosió de música, que sempre té un lloc predilecte en els muntatges del Julio. Comencem, doncs, amb energia, amb un projecte cinematogràfic que, si es materialitza, pot engreixar les arques del productor Bob Gould, recentment ascendit, i que li pot canviar la vida al seu vell amic, en Charlie, que és qui ha aconseguit la proposta d'una estrella de Hollywood per a fer una pel•lícula amb ells. El cinema és vist pels dos productors com un mitjà per a guanyar diners, on no hi té cabuda l'art si no fa omplir cadires. Però si bé l'olor dels dòlars fa embogir d'alegria en Charlie, qui no n'ha tingut mai, en Bob, malgrat l'excitació, reconeix que els diners no fan la felicitat, sinó que es limiten a omplir-te la vida de coses. 

Aquesta solitud des del poder i una aposta esbojarrada, és el que porta en Bob a intimar amb la nova secretària, que el farà trontollar en els seus ideals: i si aposten per un cinema que vagi més enllà del benefici econòmic i serveixi per obrir els ulls de l'espectador?

La polèmica està servida, el dubte entre en joc per fer trontollar uns ideals, i ens debatrem entre el negoci i l'art, reflexionarem sobre l'amistat i la fidelitat, sobre les oportunitats úniques, sobre la solitud del poder i el poder transformador de la seducció...

Si bé la primera escena pot semblar una mica redundant, crec que això ajuda a explicar millor la reacció brutal d'en Charlie a la tercera. L'obra va in crescendo, fins arribar al clímax final.

La cirereta, el tràiler de la pel•lícula que sortirà de l'estudi, que ofereix la nota final d'humor i ho arrodoneix tot.

Assajant Una altra pel•lícula

Mamet contra Hollywood. El Periódico

Whiplash

Fa un parell de dies vaig veure Whiplash. La pel•lícula tracta de l'experiència d'un jove baterista (interpretat de manera excel•lent per en Miles Teller) que persegueix aferrissadament el seu somni de fer-se un nom en la història de la música. Quan el reconegut professor Terence Fletcher es fixa en ell, la persecució d'aquest somni, que es comença a entreveure com a quelcom possible, comença a transformar-se en una obsessió. En Fletcher, per qui el plat de bateria que en 'Papa' Jo Jones li va tirar pel cap a en Charlie Parker durant un concert va ser l'incentiu que el va portar a ser qui va ser, empra amb els músics que dirigeix un mètode basat en la humiliació i el terror, i, ATENCIÓ SPOILER, la pel•lícula sembla reafirmar aquesta tesi.

Veiem un alumne que es pren la seva afició de manera malaltissa, el que et fa pensar que sota aquesta pressió poc és el que pot gaudir del millor jazz. Deixa amor, rebutja l'amistat i lluita contra natura, en solitari, per a guanyar-se la fama. Són interessants les reflexions que fan Música Creativa al seu bloc, en què professors de bateria rebaten 10 mites de la pel•lícula.

Tot i això, la veritat és que la pel•lícula t'atrapa i et manté en tensió, i que gaudeixes amb el treball d'interpretació dels dos actors principals. Amb alguns moments brutals, et fa reflexionar en com n'és de difícil el camí de la fama, fet ben sovint de renúncies i sacrificis, i en el perill que l'exigència mati el gaudi. També m'ha fet pensar en allò que esperona els alumnes a donar el màxim d'ells mateixos. La pel•lícula em va agradar, i encara més el fet que, un cop vista, et podries passar llargues estones reflexionant sobre allò que explica.
Us convido a que la mireu!

Relatos salvajes

Quina salvatjada!!! Encara ric, en silenci, quan la recordo.  El director argentí Damián Szifón ens regala sis relats, a quin més bèstia, que ens mostren fins on podríem arribar si davant els revessos de la vida ens deixéssim endur per la ràbia, la venjança o el rencor... si perdéssim per complet el control davant una situació que es pot presentar qualsevol dia: un atropellament, el descobriment d'una infidelitat, la grua que actúa per enèsima vegada... I així veiem personatges cegats per la ira que, lluny de poder trobar una solució raonada als conflictes, compliquen allò que ja era difícil fins a tal punt que sobrepassen els límits i la situació es torna grotesca, i aquí sorgeixen el somriure i fins i tot la rialla. Penses: "però què bèsties”, i et recordes d'aquelles converses hilarants amb els amics, en què tot s'exagera, i aquí tens el plaer de veure aquesta bogeria feta realitat, i penses que sembla impossible, però que segur que hi ha energúmens així. O potser no. A mirar-la!

Una cuestión de tiempo

Què faria si tingués el poder de poder viatjar al passat sempre que volgués per reviure o reescriure algun moment de la meva vida?  Aquest és un do que per força et fa valorar les experiències viscudes, amb les seves conseqüències, i allò que realment és important. N'hi ha que s'han perdut cercant la riquesa sense adonar-se que aquest camí els allunyava cada vegada més de la felicitat, però com que estem davant una comèdia romàntica, l'entranyable protagonista del film (interpretat per Domhnall Gleeson), sabrà trobar la manera de treure'n el suc per exprèmer la vida i assaborir-la al màxim. En això l'hauran ajudat els savis consells del seu pare, que, com tots els homes de la família, posseïa aquest poderòs do. I entendreix i emociona veure la relació que tenen pare i fill, i com les ensenyances dels pares poden ser píndoles de felicitat.

Si bé sempre m'espanta l'etiqueta de comèdia romàntica, puc dir que aquesta pel•lícula m'ha agradat, i molt. Per la frescor i senzillesa dels personatges principals, pels diàlegs i l'humor, i perquè m'ha mogut alguna coseta aquí dins, com fan les bones pel•lícules. I és que a la vida, poques són les coses realment importants: l'amor, la família, la salut... i dues que no podem deixar de banda, perquè fan que cada dia pugui ser extraordinari i diferent de l'anterior: l'humor i l'entusiasme.

També et fa pensar com qualsevol petit canvi en el passat pot ser trascendent pel futur, ja que de vegades una peça engega un engranatge de dimensions impensables. Així que, si pogués retrocedir en el temps, que seria molt útil per fer petits canvis en aquelles situacions innocents en què fas el ridícul d'una manera tremenda, potser no ho faria. Sense aquells moments d'espantós ridícul estaria on sóc? Seria la mateixa? Per si de cas, deixem-ho tot com està i collige, virgo, rosas...

Així que, amb energies renovades, us deixo per anar a gaudir d'un dels moments màgics que et regala la vida: jugar amb la meva filla.

A escondidas

Que sol que s'està, a l'amagatall... Recordo la pel•lícula amb molta dolçor i una mica de nostàlgia. Parla de sentiments i experiències tan universals i intenses com el primer amor, una injecció de vida i sensacions desconegudes que et transformen de la nit al dia. 

Aquest film de Mikel Rueda ens fa pensar en aquelles persones que han entrat de sobte a la nostra vida i tenen la força de capgirar-ho tot. Sorprèn com un desconegut pot trobar-se,  en unes setmanes, al centre de la nostra existència.
En aquest cas es trobaran dos joves de 15 anys, l'Ibrahim i el Rafa, que a mesura que s'aniran coneixent, aniran descobrint nous sentiments que voldran viure intensament, però que hauran d'amagar. La pel•lícula retrata com és de difícil viure l'homosexualitat a l'adolescència, però ens parla també de l'amistat i de la història que hi ha al darrere de cada persona que viu al país relegada a l'ombra, per la seva condició d'immigrant. Perquè el títol no fa referència només a aquest amor jutjat, sinó també a la dramàtica situació del noi marroquí que fuig, desorientat, perquè en un parell de dies serà expulsat del país.
Crec que un dels encerts del film són els actors. El Germán Alcarazu i l'Adi Koukouh interpreten els dos protagonistes, i aconsegueixen emocionar i fer creíble la història. També em va encantar el Joseba Ugalde, el noi que interpreta el millor amic d'en Rafa, que irradia bondat i senzillesa.


Aquí teniu el tràiler:

   

De tal padre, tal hijo

Què faries si un dia descobrissis que el teu fill de sis anys no és en realitat el teu fill, ja que en néixer, a l'hospital, el van intercanviar per un altre? Els protagonistes d'aquest film es troben d'un dia per l'altre en aquesta difícil situació: haurien de recuperar el seu fill biològic i tornar als seus pares el nen que han criat des de la naixença o bé renunciar-hi i continuar essent els pares d'aquell infant a qui han estimat des del primer dia? En Ryoata, un arquitecte ben situat, per qui la feina i el prestigi laboral tenen més pes que poder compartir el temps amb el seu fill i la seva dona, veu com el món ferm i segur que havia construït fins al moment es desmorona, i sent el pes de la sang, el vertigen de veure com una família amb uns valors tan diferents als seus ha criat el seu fill... però també descobreix la màgia de compartir el temps amb els fills i com allò que és més important no es pot pagar amb diners. Buf! Només posar-me en situació ja tremolo! Si us atreu l'argument, us encantarà la pel•lícula! Jo us la recomano. Mireu el trailer!

Boyhood

És difícil parlar d'una pel•lícula quan l'has vist en quatre o cinc sessions, a aquelles hores en què ha cessat el tràfec dolç però esgotador dels nens i el relax et porta a lliurar una batalla perduda per endavant amb la son. Tot i això, puc dir que Boyhood m' ha deixat un dolç regust. M'ha agradat acompanyar en Mason en el seu pas de la infància a l'edat adulta i poder veure com el pas del temps, vertader protagonista de la història, el canvia i el nen es va fent home, i alhora que el seu cos es va transformant, la seva personalitat es va esculpint amb vivències com el retorn del seu pare (interpretat per l'Ethan Hawke), la convivència amb un padrastre alcohòlic, l'afició per la fotografia o el descobriment de l'amor. Tot un encert aquest màgic experiment de rodar el film durant 12 anys; un elogi a la lentitud, tan necessari en aquesta època d'activitat frenètica. Un dels moments que per mi ha estat colpidor és quan la mare, a qui dóna vida la guardonada Patricia Arquette, en veure que el seu fill petit abandona el niu per anar a la universitat, sent el pes, a les entranyes, de la buidor d'una vida que l'ha decepcionada, com una mala pel•lícula de la qual t'havien explicat meravelles: "Pensava que hi havia alguna cosa més!".

Aquí teniu el tràiler amb una música preciosa

Ryan'ns song

The Buddy Holly Story

Ahir diumenge vaig tenir una agradable sorpresa quan vaig veure que a la tele feien La història de Buddy Holly (Texas, 1936, Iowa, 1959). Vaig descobrir el músic fa uns anys i l'admiro des d'aleshores. El biopic era una oportunitat per conèixer una mica la seva vida i, com no, per gaudir de les seves inoblidables cançons. Es veu que es tracta d'una interpretació lliure de la seva biografia, i que va guanyar un Òscar a la millor banda sonora. L'actor que interpretava  el paper de Buddy Holly, en Gary Busey, va ser nominat a un Òscar i a un Globus d'Or. La veritat és que vaig passar una molt bona estona.

Avui penso què hagués passat si el cantant no hagués tingut aquell fatal accident d'avió als 22 anys, en ple èxit de la seva carrera: quines altres cançons hauria creat, quin camí hagués seguit... "El dia que va morir la música", en diuen, d'aquell dimarts 3 de febrer de 1959. El que sí que sabem és que aquest músic, que es va dedicar al country fins que el 1955 va conèixer l'Elvis Presley, de qui es faria amic, i a qui faria de teloner en més d'una ocasió, avui està considerat com un dels més destacats pioners i creadors del rock and roll, i que ha influit molts músics, com The Beatles, The Hollies, The Rolling Stones... De fet, el nom de The Beatles està inspirat en la banda de Holly, The Crickets, que significa "els grills".