L'últim amor de Baba Dúnia

"Durant la nit em torna a despertar el gall de la Maria, en Konstantin. Per a la Maria és una mena de substitut d'home. Ella el va criar i quan encara era un pollet ja l'amanyagava i l'aviciava; ara s'ha fet gran i no serveix per a res. Es passeja amb aire fatxenda pel pati de la Maria i em mira de reüll des de la distància. El seu rellotge interior no va a l'hora, ja des de sempre, però no crec que tingui a veure amb la radiació. No se la pot fer responsable de tot el que ve al món amb una tara."

Amb aquestes paraules comença aquesta deliciosa novel·la escrita per Alina Bronsky i publicada per l'editorial Les Hores (traducció d'en Ramon Farrés). 

M'agrada sentir la veu de la Baba Dúnia, una octogenària que viu a un poblet a la zona d'exclusió de Txernòbil, l'anomenada "zona de la mort". Va ser la primera persona a tornar a la seva terra després que els fessin marxar arran de l'accident de la central nuclear. La van seguir alguns més, com la seva veïna, la Maria, o en Petrov, amb un càncer escampat de cap a peus, que va fugir de l'hospital com si fos una presó. També la Lenotxka, feliç amb les seves gallines; el matrimoni Gavrilov, distants amb les persones, però cuidadors atents del seu hort i les seves roses; o en Sidorov, per qui mai és tard per cercar una esposa amb qui casar-se.

La seva filla va intentar que es desdís de tornar a Txernobo, però la Baba Dúnia no podia imaginar un altre indret on viure la seva vellesa. Com podria canviar la pau i la llibertat de casa seva i el seu hort per la grisor dels blocs de pisos de Malishi?

Escoltar la Baba Dúnia em transporta a les converses tranquil·les amb la gent gran, que són plenes d'humor i saviesa, i et tranmeten una pau com només ho fa la natura. La novel·la et permet viure la vida en un indret que hauria de ser inhòspit però que se't fa acollidor, poblat per personatges per qui la mort no habita tant en la radiació com en algunes formes de vida.

La vellesa, l'amistat, la vida i la mort, l'amor, la distància i la família es passegen per les pàgines d'aquest llibre que té fragments tan entranyables com el següent:

"Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L'herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d'un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides. El biòleg em va explicar per què els nostres ocells canten més fort que en qualsevol altre lloc. Després del reactor van sobreviure més mascles que femelles. Fins avui es manté aquest desequilibri. I són els mascles desesperats els qui s'esgargamellen cantant per trobar una bona femella."

Una educació

Recordo el dia que vaig veure per primera vegada la novel·la a la llibreria. Hi havia entrat per comprar un altre llibre, i em va cridar l'atenció. Vaig estar dubtant entre endur-me-la o no, i finalment vaig marxar deixant-la a l'expositor, molt ben acompanyada, prometent-li que ben aviat ens retrobaríem.

I així ha estat. Poc després de la nostra primera trobada, una companya me la va recomanar i me la va deixar, i l'he llegida, i l'he recomanada, i regalat... 

Una educació és la història de la seva autora, la Tara Westover, nascuda el 1986 a Idaho en el nucli d'una família mormona fonamentalista. La novel·la ens endinsa en un racó de l'oest americà, on la infància de la Tara es passeja entre la ferralla de l'abocador (el regne del pare, on se'ns descobreix la seva brutalitat) i la casa familiar, on conviuen l'aroma de les herbes de la mare, la violència del germà i els preparatius per afrontar l'adveniment de la fi del món. Aquest escenari, on no hi té cabuda l'escola, abocarà la Tara a la cerca d'un nou camí, d'una altra educació. I així, arribarà a la Universitat, i es descobrirà, i revisarà el seu passat i anirà comprenent i decidint.

Us deixo amb un dels fragments que m'han agradat especialment, tot i que us recomano que llegiu la novel·la!:

"Els vaig explicar que havia estat pobra, els vaig explicar que havia estat ignorant, i en explicar-los això no vaig sentir la més petita fiblada de vergonya. Només llavoras vaig entendre d'on havia vingut la vergonya: no era perquè no hagués estudiat en un conservatori de marbre, ni perquè el meu pare no fos un diplomàtic. No era perquè el pare estigués mig guillat ni perquè la mare el seguís. Havia vingut del fet de tenir un pare que m'empenyia cap a les fulles mastegadores de la podadora, en comptes d'apartar-me'n. Havia vingut d'aquells moments al terra, del fet de saber que la mare era a la cambra del costat, tancant els ulls i les orelles pel que feia a mi, i triant, durant aquell moment, no ser pas la meva mare."

El ferrocarril subterrani

Aquests dies de juliol, als indrets més recòndits i als moments més inesperats, ensopego amb la Cora. Se'm presenta de nena, a la plantació de cotó de Geòrgia, destral en mà, defensant la terra heretada de la seva àvia Ajarri, esclava com ella. "Potser em derrotaràs, però com hi ha món que et costarà".
Se'm presenta també durant la fugida, determinada a deixar enrere els horrors de l'esclavitud i a fer-se amb la llibertat que li ha estat negada a la seva raça. M'aturo i torno a entrar en la novel·la, i veig que no n'he sortit. Així són les novel·les que m'agraden. Em vaig ensopegant amb els seus personatges dia i nit, i em fan comprendre una mica millor l'ésser humà, els seus anhels i les seves misèries.  
També he trobat la mare de la Cora, i he intentat de mil maneres fer que es trobi amb la seva filla. Però ha estat en va. I aprenc, amb en Colson Whitehead, que sovint errem quan imaginem les vides d'aquells a qui hem perdut la pista, i aquestes fantasies poden fer trontollar la nostra felicitat.
Tanco el llibre agraïda per haver conegut l'existència del ferrocarril subterrani, la xarxa clandestina d'abolicionistes que es jugaven la vida per ajudar els esclaus a fugir als estats lliures del nord i del Canadà. I em ressonen les paraules d'en Lander:
"La raça blanca creu, i ho creu amb la mà al cor, que té dret a ensenyorir-se de la terra. A matar indis. A fer la guerra. A esclavitzar els seus germans. Si hi hagués justícia al món, aquesta nació no hauria d'existir, perquè els fonaments sobre la qual s'ha erigit són l'assassinat, la usurpació i la crueltat. I tanmateix som aquí."
En acabar una presentació del llibre, una senyora va anar a trobar l'autor per dir-li: "El seu llibre m'ha fet ser un ésser humà molt més empàtic." Amb això està tot dit. Una altra meravella de l'editorial Periscopi.

El pa dels anys joves

"Més endavant vaig meditar sobre com hauria estat tot si no hagués anat a l'estació a esperar Hedwig: m'hauria embarcat en una vida diferent com quan per equivocació puges en un altre tren, en la mena de vida que en un altre temps, abans de conèixer Hedwig, em semblava del tot acceptable". 

Heinrich Böll, El pa dels anys joves.

Aquest llibre em va caure a les mans fent caixes per a un trasllat, i en el decurs d'un procés de selecció tant místic com minuciós, quelcom em deia que havia de venir amb mi. Aquest estiu, a la regió  de l'Auvèrnia, enmig d'un paisatge generós i plaent, li he d'agrair, entre d'altres paraules o escenes, aquesta reflexió sobre els moments crucials de les nostres vides, sobre les decisions que ens portaran per un camí o per un altre de ben diferent, que potser mai sabrem si hauria estat millor, si ens hagués apropat una mica més o bé ens hagués desviat de la felicitat. Tal vegada ens l'hagués mostrada des d'un altre angle o ens hagués convertit en éssers ben diferents d'aquells qui hem acabat sent. M'agrada pensar en quants d'aquests moments decisius hi ha hagut a la meva vida, i en tots aquells que potser ho han estat, però  de manera tan discreta que no ho sabrem mai...

Gegants de gel

Aquest estiu vaig tenir el plaer de llegir Gegants de gel, una novel·la d'en Joan Benesiu que em va tenir atrapada durant unes setmanes. Mai es pot agrair prou a un autor aquest regal fet de bones històries explicades amb les paraules exactes. 

Què havia dut els protagonistes a fer el seu viatge als confins del món? Personatges d'arreu es troben al petit bar Katowice a la ciutat d'Ushuaia, a l'Argentina. I les històries es van teixint i anem descobrint què és allò que els ha empès a cercar la frontera. Una frontera que és geogràfica i personal, l'indret inhòspit on els personatges miraran de comprendre, refer, salvar i explicar les seves vides. 

Aquí us deixo alguns fragments, perquè aneu fent boca:

"Sense cap explicació possible continuava avançant mentre el sol queia amb la paciència de les aranyes, segur que faria blanc en el seu objectiu d'amagar-se sobre l'horitzó occidental, però qui sap en quin moment". (pàg.137)

"No era la primera estada que feia a soles pel planeta i sabia que és quan viatges a soles que et trobes amb la resta, és així com se't mostren de forma extraordinàriament detallada les vides dels altres. El magnetisme que irradia un altre ésser humà que t'escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teva vida permet el subministrament de les confidències. Aquella flaire del passat que portem a sobre i que volem esventar una mica mentre ens siga possible la comprensió d'algun semblant. L'anonimat que provoquen les ciutats llunyanes, la terra de frontera, és una ajuda cabdal per aquest mostrar-se de les vides." (pàg.126)

"Després de veure morir els companys que lluitaven de valent i sense recursos, Walter Reyes havia comprès que la vida no mereixia molts empipaments gratuïts, així que Blanca, que només tenia un any quan ell combatia, havia crescut en un ambient de lleugeresa i llibertat. [...] Hi havia dues maneres de sobreviure a un conflicte bèl·lic, una era parlant tot el temps del mateix i una altra era no obrir la boca mai." (pàg. 168)

Si voleu saber els premis que ha rebut la novel·la i com va arribar a ser publicada, podeu llegir: Joan Benesiu guanya el premi Crexells amb Gegants de gel

Ànima

Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure.

Wadji Mouawad. Líban. Exili. Poesia. Guerra. Paraules sàvies. Emoció. Violència. Veritat.

Primer va ser al teatre, amb la inoblidable Incendis. Ara m'ha captivat durant dies sencers amb aquesta Ànima que et torna a portar de la mà a les profunditats de l'abisme, perquè tastis de nou el gust amarg de la terra i t'endinsis, a poc a poc, a l'infern. L'infern de la brutalitat de què és capaç l'ésser humà, l'horror de la guerra, el dolor punyent del coneixement.

A Incendis, va ser la lectura d'un testament allò que va portar els protagonistes a fer un viatge espaordidor als seus orígens. Aquí, serà el brutal assassinat de la seva dona el fet que precipitarà en Wahhch Debch a la recerca del seu assassí, alhora que traurà del llot uns records que el menaran a descobrir la terrible veritat dels seus orígens.

Un ratpenat, una mosca, un llop, un cavall, i així fins a 56 animals, ens relataran el seu periple a través d'Amèrica, i al mateix temps que se'ns anirà revelant la història, anirem endinsant-nos en l'ànima animal, en la seva visió particular dels fets i la vida, i bèsties i homes ens confondran posant-nos davant dels ulls el plaer de la sang de  què són capaços els humans, la ceguera dels homes enfront l'instint animal que ensuma perill i bondat, la bèstia que rau en l'home i la humanitat que hi ha en les bèsties.

Lectura obligatoria.

Aquí us deixo una crítica que val la pena llegir, i que ens ajudarà a conèixer els orígens de la novel·la i el seu autor.

I aquí alguns fragments que m'han captivat, amb el número de pàgina que fa referència a l'edició de Periscopi:

Davant seu es dreçaven mobles i objectes, insuportables en el seu mutisme, la seva indiferència davant de la desgràcia. (p. 16)

Sóc un descobridor. Això no obstant, plana una maledicció, hi ha un malefici que s'acarnissa i em fa la vida impossible perquè malgrat tota l'empenta amb què em dirigeixo cap a contrades ignotes em trobo condemnat a anar a raure a llocs que he recorregut mil vegades. (un peix dins una peixera: p.24)

Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. [...] Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Han rebut la pura verticalitat en present i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. (p.115)

El món és vast, però els humans s'encaparren en anar allà on se'ls esqueixa l'ànima. (p.139)

Els humans són insensibles a aquestes premonicions. Tot el que han guanyat en paraules, ho han perdut en percepció. (p.365)

Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens falta. (p.416) 

Wonder

Feia temps que un llibre no em feia plorar. Wonder m'ha emocionat tant que als últims capítols no he pogut contenir les llàgrimes. I no he plorat de pena, sinó d'emoció, d'alegria, d'admiració, en veure com l'Auggie, aquest nen de deu anys que comences a adorar ja a les primeres pàgines, ha anat vencent les dificultats i ha anat conquerint a poc a poc aquesta felicitat que sovint se li resisteix a causa de la greu malformació facial que pateix. 

Ja  sé  que  no  sóc  un nen de deu anys normal i  corrent.  Vull dir  que  faig  coses normals:  menjo  gelats,  vaig  en  bici,  jugo  a pilota,  tinc  una  Xbox.  Tot  això  fa  que sigui  normal.  Suposo.  I  jo  em  trobo  molt  normal.  Per  dins.  Però  jo  sé  que  els nens  normals  i  corrents  no  fan  que  els  altres  nens  normals  i corrents  fugin cridant  del  parc.  Jo  sé  que  els  nens  normals  i corrents  no  se’ls  queda  mirant tothom  a  tot  arreu  on  van. Si  em  trobés  una  llàntia  màgica  i  només  li  pogués demanar  un  desig,  demanaria  tenir  una  cara  normal  que  no cridés  gens  l’atenció. Demanaria  poder  anar  pel  carrer sense  que  la  gent,  al  veure’m,  fes  allò  d’apartar la  vista. ¿Sabeu  què  crec,  jo?  Que  l’única  cosa  que  fa  que  no  sigui normal  és  que ningú  m’hi  troba. 

Així comença Wonder, amb un llenguatge senzill i àgil, i em recorda a El curiós incident del gos a mitjanit o a El nen amb pijama de ratlles, novel•les que poden agradar al públic juvenil i a l'adult, al mateix temps, i que et fan oblidar-te de qui ets i connectar de ple amb el nen protagonista i veure el món a través dels seus ulls.
Els encerts? El llenguatge, proper; els personatges, adorables: no només l'August, sinó tots aquells que l'envolten (els seus pares, la seva germana Via, el director de l'escola i els companys i amics); el joc amb els diferents punts de vista, que ens permet conèixer la mateixa realitat a través de la mirada de sis personatges diferents, i entendre la complexitat de la vida; i la lliçó de vida que es desprèn a partir de l'experiència de la diferència, que si bé ens pot espantar, també ens pot fer més humans i, en conseqüència, més feliços.
Una novel•la dolça i amarga, plena d'humor, fresca, ràpida de llegir i que no et deixa indiferent. La seva lectura m'acompanyarà uns dies!

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

Gran descobriment! Feia anys que tenia aquesta extraordinària novel·la al prestatge, però mai em decidia a llegir-la. He de confessar que m'espantaven les seves més de 700 pàgines. Fa unes setmanes la vaig tornar a mirar de reüll i vaig pensar que havia arribat l'hora, i la veritat és que em va  atrapar ja des del principi. En primer lloc, per la prosa, per la seva capacitat de descriure cada personatge o situació com si fos quelcom únic ("tenía los hombros caídos y la ropa le sentaba mal: siempre tenía aspecto de que lo acabaran de asaltar para robarle el dinero del almuerzo"). No hi ha res que sigui simplement verd, o vermell, sinó que l'autor ens revela els matisos de la realitat i hi aprofundeix ("con los ojos del color gris pálido del agua de lluvia encharcada en un plato olvidado en el alféizar de una ventana"). Però no penseu que el ritme és lent, no; sense ser trepidant, podríem dir que l'acció avança sense pausa, però sense pressa, un andantino. De tant en tant, també trobes petits tresors que et fan somriure perquè amaguen grans veritats, en algunes frases molt ben trobades ("se consideraba feo, pero era porque nunca había visto su cara en estado de reposo").

L'argument i els personatges, un altre encert (no hi trobareu, aquí, cap crítica negativa, enamorada com he quedat del llibre i el seu autor, a qui acabo de descobrir). Ens situem a Nova York, als anys 40. Joe Kavalier, entusiasta practicant de l'art de l'escapisme, aconsegueix fugir de la Praga ocupada pels nazis i se'n va a viure amb el seu cosí, Sam Clay, a Brooklyn. Allà se n'adonaran del potencial que tenen si uneixen els dots de guionista d'en Clay amb l'art del dibuix d'en Joe i s'embarcaran en l'aventura d'entrar al món del còmic creant una sèrie de superherois, entre els quals destaca L'Escapista, que els portarà a la fama. L'Escapista permetrà en Joe lluitar, encara que sigui en el món de la ficció, contra l'imperi nazi. I veurem com la ficció té conseqüències en la vida real, i descobrirem l'angoixa d'un jueu en els seus intents per salvar la seva família que es troba a Praga, i assistirem al naixement dels còmics a EEUU, i a la seva evolució, viurem l'amor, l'homosexualitat, les ganes de fugir, coneixerem gòlems que són símbols, sentiments de venjança, autodestrucció, comprensió, perdó... Una novel·la complexa que comprèn tot un món i que va ser mereixedora del premi Pulitzer l'any 2001. Si algú encara no l'ha llegit, que no la deixi escapar!!

Ressenya de Reflexiones de un tipo con boina

Article a El País sobre la possible adaptació de la novel·la a la gran pantalla

El viejo y el mar

Fa molts anys em vaig comprar El vell i el mar en versió original, pensant, ingènua de mi, que com era una novel·la curta, em seria fàcil de llegir. Així que, diccionari en mà, no vaig passar de les deu pàgines i vaig desistir de conèixer la proesa del vell pescador Santiago en aigües cubanes. L'altre dia vaig trobar una versió en castellà a casa dels meus sogres i se'm va il·luminar la cara: "ara és el moment!". I sí, he pogut embarcar-me amb el vell i navegar mar endins, i assistir a una lluita titànica amb un peix espasa gegant carregat de simbolisme. A l'inici de la novel·la, si llegim dins els ulls de l'ancià, entendrem per què més endavant és capaç de derrotar l'animal, i és que "todo en él era viejo, salvo sus ojos; y éstos tenían el color mismo del mar y eran alegres e invictos". Doncs sí, invictos, a la darrera etapa de la seva vida el vell es negarà a donar-se per vençut i lluitarà per la seva vida, però també per una necessitat de superació personal, i per la seva dignitat. El jove Manolín, que l'havia deixat d'acompanyar després de 84 dies sense pescar, tornarà a fer-se a la mar amb el seu mestre, de qui sent que encara té molt per aprendre. Així doncs, malgrat els taurons hagin acabat amb el preciat trofeu d'en Santiago, aquest li servirà al vell per recuperar l'admiració dels seus companys d'ofici i, sobretot, per retrobar la confiança en ell que havia perdut feia un temps. 

El pròleg d'aquesta edició de Círculo de Lectores és de Baltasar Porcel. Allà podem trobar les paraules de l'autor, quan es referia a la seva novel·la: "Este libro pudo haber tenido más de mil páginas e incluir a cada uno de los personajes de la aldea y todos los procesos de cómo se ganaban la vida, cómo nacían, se educaban [...] he tratado de eliminar todo lo que sea innecesario, para comunicarle una experiencia al lector, de modo que después que él haya leído algo, eso se convierta en parte de su experiencia y parezca haber sucedido en realidad". I és veritat que, uns dies després de la lectura, encara penso en el vell, i en el seu retorn a la costa amb l'esquelet del peix espasa, símbol, alhora, de la seva victòria i la seva derrota.

Per últim, un article d'en Jordi Llavina que recomano vivament: 

Article de Jordi Llavina sobre El vell i el mar

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Aquesta ha estat una de les novel·les que he llegit aquest estiu, i la veritat és que no podria haver tingut una millor companya de vacances! Què en podria dir? Que les seves pàgines traspuen tendresa, humor, humanitat... Ens situem a Londres, el 1946. La Juliet Ashton, una escriptora londinenca, entra en contacte, per correu, amb els membres d'una societat literària de l'illa de Guernsey. A mesura que els va coneixent, i que va descobrint les seves vivències durant l'ocupació nazi, sent la necessitat de visitar l'illa i compartir el temps amb els seus habitants. I és que cap d'ells no té pèrdua!  Si en voleu saber més, només cal que la llegiu!

La hondonada

Amb aquesta novel·la he viatjat a l'Índia, aquest estiu, i he retrocedit en el temps per conèixer dos germans, en Subhash i l'Udayan, que van passar la seva infància jugant plegats a Calcuta, i que més endavant es van haver de separar per tal de poder seguir cadascun el seu camí. M'ha fet pensar en com les diferències de caràcter, que en els primers anys de vida no havien estat un obstacle per a ells (més aviat els enriquien i els permetien complementar-se), els van acabar distanciant amb la maduresa : els seus desitjos i objectius vitals cada cop eren més diferents, i van portar un germà a lluitar activament amb el moviment naxalita i l'altre a emigrar als Estats Units per tal de dedicar-se a la ciència. Qui s'hagués imaginat que aquell infant tindria un dia les mans tacades de sang, o que aquell altre amagaria a la seva filla la seva identitat, o que viuria tan lluny dels seus orígens...?  També veiem el poder destructor i transformador de la mort: el patiment de la mare que ha perdut un fill (hi ha alguna paraula que s'hi refereixi? si tenim el mot orfe per designar el fill que ha perdut els pares, també hi hauria d'haver un terme que es referís al pare que ha sobreviscut a un fill), o el de la dona que ha perdut el marit. L'autora també indaga en la figura de la mare, en com la mort del marit i de la seva pròpia ànima, tacada per un crim, pot impossibilitar una dona per complir amb la seva funció de mare.

Així doncs, la novel·la aborda diferents temes: l'Índia, la revolució, la mort, l'amor, l'emigració i el retorn a la terra...Una bona lectura!

Pulsacions

El darrer llibre que m'he llegit: Pulsacions, de l'autor britànic Julian Barnes (Regne Unit, 1946). Catorze contes per reflexionar sobre les relacions de parella, la solitud, la pèrdua, l'amor, el sexe, la mort... El trobareu ben ressenyat al arallegim. Si n'hagués de remarcar alguns, que m'han corprès, destacaria "Harmonia" i el conte que dóna títol a l'obra: "Pulsacions". El primer per la lluita incansable d'un metge per vèncer la ceguera d'una jove mitjançant el magnetisme, i com el procés ens descobreix la relació malaltissa que té la mare amb la noia, que es troba en l'origen de la seva incapacitat per veure. El darrer, per la tendresa que desprèn un matrimoni en la tercera edat, i la mirada de reconeixement i admiració del fill que navega en una relació de parella que fa aigües. Un bon descobriment!

La promoción del 49

Després de llegir Dura la lluvia que cae, de Don Carpenter, no em vaig poder estar de comprar el següent llibre de l'autor amb què em vaig topar a una llibreria: La promoción del 49: 

"Don Carpenter nos ofrece un retrato de grupo de una treintena de compañeros de instituto durante el año crucial de sus vidas. Es el año de la pérdida de la inocencia y de las aspiraciones frustradas en Portland, una ciudad que se desmorona. Un álbum amarillento que se compone de veinticuatro instantáneas, retratos melancólicos de una generación marcada por la guerra e inmortalizada en ese momento de la juventud en el que todo parece posible, ese momento en el que se mezclan ingenuidad, pasión y frustración."

El llibre no em va decepcionar, i no puc fer més que recomanar-lo vivament i esperar el dia amb què em torni a topar amb un Don Carpenter a una llibreria. Un plaer descobrir aquest novel·lista americà nascut l'any 1933, que va decidir posar punt i final a la seva vida als 64 anys.

L'estiu de l'amor

M'acabo de llegir L'estiu de l'amor, del periodista i escriptor Toni Orensanz (Falset, 1970). Es tracta d'una novel·la que recrea l'estiu que van passar en Picasso i la model francesa Fernande Olivier a Horta de Sant Joan. Aquesta entrevista que li va fer el periodista Gustau Moreno a l'autor, per Canal 21, ens explica molt bé què és el que va inspirar l'autor a escriure la novel·la, i quins són els orígens d'alguns dels passatges o personatges. 

)

Personalment, ha estat interessant conèixer aquest episodi hilarant de la vida del pintor malagueny, que ens revela alguns aspectes de la seva personalitat i, sobretot, ens mostra com la modernitat i en concret la que venia de l'estranger, i de la ciutat (ni més ni menys, París), amarada de llibertat i sensualitat, podia capgirar la vida d'un poble, a principis del segle XX, amb uns costums i una manera de fer i pensar tan distants dels de la ciutat de les llums.

I aquí tenim la Fernande, la protagonista, qui sempre va dir que els millors anys de la seva vida van ser els que va passar junt a Picasso:

Picasso: "Desnudo de Fernande Olivier" con las manos enlazadas. 1905