dilluns, 31 d’agost del 2015

Relatos salvajes


Quina salvatjada!!! Encara ric, en silenci, quan la recordo.  El director argentí Damián Szifón ens regala sis relats, a quin més bèstia, que ens mostren fins on podríem arribar si davant els revessos de la vida ens deixéssim endur per la ràbia, la venjança o el rencor... si perdéssim per complet el control davant una situació que es pot presentar qualsevol dia: un atropellament, el descobriment d'una infidelitat, la grua que actúa per enèsima vegada... I així veiem personatges cegats per la ira que, lluny de poder trobar una solució raonada als conflictes, compliquen allò que ja era difícil fins a tal punt que sobrepassen els límits i la situació es torna grotesca, i aquí sorgeixen el somriure i fins i tot la rialla. Penses: "però què bèsties”, i et recordes d'aquelles converses hilarants amb els amics, en què tot s'exagera, i aquí tens el plaer de veure aquesta bogeria feta realitat, i penses que sembla impossible, però que segur que hi ha energúmens així. O potser no. A mirar-la!

dissabte, 29 d’agost del 2015

Una cuestión de tiempo


Què faria si tingués el poder de poder viatjar al passat sempre que volgués per reviure o reescriure algun moment de la meva vida?  Aquest és un do que per força et fa valorar les experiències viscudes, amb les seves conseqüències, i allò que realment és important. N'hi ha que s'han perdut cercant la riquesa sense adonar-se que aquest camí els allunyava cada vegada més de la felicitat, però com que estem davant una comèdia romàntica, l'entranyable protagonista del film (interpretat per Domhnall Gleeson), sabrà trobar la manera de treure'n el suc per exprèmer la vida i assaborir-la al màxim. En això l'hauran ajudat els savis consells del seu pare, que, com tots els homes de la família, posseïa aquest poderòs do. I entendreix i emociona veure la relació que tenen pare i fill, i com les ensenyances dels pares poden ser píndoles de felicitat.
Si bé sempre m'espanta l'etiqueta de comèdia romàntica, puc dir que aquesta pel•lícula m'ha agradat, i molt. Per la frescor i senzillesa dels personatges principals, pels diàlegs i l'humor, i perquè m'ha mogut alguna coseta aquí dins, com fan les bones pel•lícules. I és que a la vida, poques són les coses realment importants: l'amor, la família, la salut... i dues que no podem deixar de banda, perquè fan que cada dia pugui ser extraordinari i diferent de l'anterior: l'humor i l'entusiasme.
També et fa pensar com qualsevol petit canvi en el passat pot ser trascendent pel futur, ja que de vegades una peça engega un engranatge de dimensions impensables. Així que, si pogués retrocedir en el temps, que seria molt útil per fer petits canvis en aquelles situacions innocents en què fas el ridícul d'una manera tremenda, potser no ho faria. Sense aquells moments d'espantós ridícul estaria on sóc? Seria la mateixa? Per si de cas, deixem-ho tot com està i collige, virgo, rosas...
Així que, amb energies renovades, us deixo per anar a gaudir d'un dels moments màgics que et regala la vida: jugar amb la meva filla.

dissabte, 15 d’agost del 2015

A escondidas


Que sol que s'està, a l'amagatall... Recordo la pel•lícula amb molta dolçor i una mica de nostàlgia. Parla de sentiments i experiències tan universals i intenses com el primer amor, una injecció de vida i sensacions desconegudes que et transformen de la nit al dia. 
Aquest film de Mikel Rueda ens fa pensar en aquelles persones que han entrat de sobte a la nostra vida i tenen la força de capgirar-ho tot. Sorprèn com un desconegut pot trobar-se,  en unes setmanes, al centre de la nostra existència.
En aquest cas es trobaran dos joves de 15 anys, l'Ibrahim i el Rafa, que a mesura que s'aniran coneixent, aniran descobrint nous sentiments que voldran viure intensament, però que hauran d'amagar. La pel•lícula retrata com és de difícil viure l'homosexualitat a l'adolescència, però ens parla també de l'amistat i de la història que hi ha al darrere de cada persona que viu al país relegada a l'ombra, per la seva condició d'immigrant. Perquè el títol no fa referència només a aquest amor jutjat, sinó també a la dramàtica situació del noi marroquí que fuig, desorientat, perquè en un parell de dies serà expulsat del país.
Crec que un dels encerts del film són els actors. El Germán Alcarazu i l'Adi Koukouh interpreten els dos protagonistes, i aconsegueixen emocionar i fer creíble la història. També em va encantar el Joseba Ugalde, el noi que interpreta el millor amic d'en Rafa, que irradia bondat i senzillesa.


Aquí teniu el tràiler:

   

dilluns, 10 d’agost del 2015

Ànima


Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure.

Wadji Mouawad. Líban. Exili. Poesia. Guerra. Paraules sàvies. Emoció. Violència. Veritat.

Primer va ser al teatre, amb la inoblidable Incendis. Ara m'ha captivat durant dies sencers amb aquesta Ànima que et torna a portar de la mà a les profunditats de l'abisme, perquè tastis de nou el gust amarg de la terra i t'endinsis, a poc a poc, a l'infern. L'infern de la brutalitat de què és capaç l'ésser humà, l'horror de la guerra, el dolor punyent del coneixement.
A Incendis, va ser la lectura d'un testament allò que va portar els protagonistes a fer un viatge espaordidor als seus orígens. Aquí, serà el brutal assassinat de la seva dona el fet que precipitarà en Wahhch Debch a la recerca del seu assassí, alhora que traurà del llot uns records que el menaran a descobrir la terrible veritat dels seus orígens.
Un ratpenat, una mosca, un llop, un cavall, i així fins a 56 animals, ens relataran el seu periple a través d'Amèrica, i al mateix temps que se'ns anirà revelant la història, anirem endinsant-nos en l'ànima animal, en la seva visió particular dels fets i la vida, i bèsties i homes ens confondran posant-nos davant dels ulls el plaer de la sang de  què són capaços els humans, la ceguera dels homes enfront l'instint animal que ensuma perill i bondat, la bèstia que rau en l'home i la humanitat que hi ha en les bèsties.
Lectura obligatoria.

Aquí us deixo una crítica que val la pena llegir, i que ens ajudarà a conèixer els orígens de la novel·la i el seu autor.

I aquí alguns fragments que m'han captivat, amb el número de pàgina que fa referència a l'edició de Periscopi:

Davant seu es dreçaven mobles i objectes, insuportables en el seu mutisme, la seva indiferència davant de la desgràcia. (p. 16)

Sóc un descobridor. Això no obstant, plana una maledicció, hi ha un malefici que s'acarnissa i em fa la vida impossible perquè malgrat tota l'empenta amb què em dirigeixo cap a contrades ignotes em trobo condemnat a anar a raure a llocs que he recorregut mil vegades. (un peix dins una peixera: p.24)

Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. [...] Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Han rebut la pura verticalitat en present i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. (p.115)

El món és vast, però els humans s'encaparren en anar allà on se'ls esqueixa l'ànima. (p.139)

Els humans són insensibles a aquestes premonicions. Tot el que han guanyat en paraules, ho han perdut en percepció. (p.365)

Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens falta. (p.416)