En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.
El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa, tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.
Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.
En definitiva, tot un luxe.
No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.
Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia
