Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre lliure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre lliure. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de novembre del 2017

Obabakoak

Amb els temps convulsos que corren vam estar a punt de faltar a la nostra cita al Teatre Lliure, necessitàvem recuperar forces. D'altra banda ens pensàvem que trobaríem la sala mig buida, immerses com estàvem en el moment històric que estem vivint. Però el teatre era ple a vessar, tot i que als passadissos i la cafeteria senties retalls de converses comentant les informacions d'última hora. Vam decidir fer una pausa i submergir-nos en l'univers mític d'Obama, de la mà de Calixto Bieito.

Davant nostre es va desplegar un món poètic teixit de paraules, imatges, música, simbologia i dansa. Els personatges d'Obaba se'ns van anar mostrant, i amb ells els seus primers amors epistolars, i el paper que hi van jugar els pares, que oferien màgia i desencís a parts iguals; les seves pors (i és que a Obaba no et pots quedar dormit a la gespa, ja que els llangardaixos esperen el moment d'entrar-te per l'orella i devorar-te el cervell); la seva soledat; el desig; la mort; la identitat...

Va ser un plaer retrobar-me amb aquesta obra de Bernardo Atxaga que vaig llegir fa tants anys. No diré que fos fàcil, ja que el fet que fos en euskera i hagués de mirar als laterals per llegir els subtítols no em permetia assabentar-me del text i d'allò que passava a escena alhora. I havies d'estar molt pendent del text. En algun moment vaig tenir la sensació d'haver-me perdut un poc.

Malgrat això, vaig gaudir de la posada en escena (com sempre, agosarada), de la interpretació dels actors, de la proposta poètica que se'ns va oferir. Vaig tenir ganes de tornar a llegir l'obra que va donar renom internacional al seu autor.


Per si voleu llegir algunes informacions i crítiques...:



diumenge, 19 de juny del 2016

El alcalde de Zalamea



S'obre el teló: dos personatges juguen a la pilota basca contra un mur que domina, blanc, l'escenari, i viurà a la seva pròpia pell un drama d'honor que hi deixarà petja fins a rebentar-lo. Estàs a punt d'assistir a la representació d'un dels clàssics més coneguts i representats del Segle d'Or espanyol, ni més ni menys que un dels més grans drames calderonians, portat a escena per la CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico) i dirigit per Helena Pimenta. Així que seus a la butaca amb la convicció que estàs a punt de ser transportat en el temps i en l'espai, i de ser sacsejat i embriagat en tots els sentits. I res no et decep. Més de 20 actors i músics van omplint l'escenari i el text es desplega amb una fluïdesa que et fa pensar que has parlat en vers tota la vida. I, tal com passa amb els clàssics, sents com cada intervenció, cada frase, donarien peu a una bona conversa. Així, l'escenografia, minimalista i ben pensada, i la calidesa de la il·luminació (mèrit d'en Max Glaenzel la primera i d'en Juan Gómez Cornejo la segona), així com la música i un treball actoral excel•lent, t'endinsen en un conflicte en què honor i poder, amor i justícia es disputen la partida. Per arrodonir-ho tot, la força i veracitat d'un actor en majúscules com en Carmelo Gómez, capaç de commoure del primer a l'últim espectador de la sala.


dimarts, 29 de març del 2016

El rei Lear

En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.


El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa,  tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.





Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.

En definitiva, tot un luxe.

No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.


Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia