Amb els temps convulsos que corren vam estar a punt de faltar a la nostra cita al Teatre Lliure, necessitàvem recuperar forces. D'altra banda ens pensàvem que trobaríem la sala mig buida, immerses com estàvem en el moment històric que estem vivint. Però el teatre era ple a vessar, tot i que als passadissos i la cafeteria senties retalls de converses comentant les informacions d'última hora. Vam decidir fer una pausa i submergir-nos en l'univers mític d'Obama, de la mà de Calixto Bieito.
Davant nostre es va desplegar un món poètic teixit de paraules, imatges, música, simbologia i dansa. Els personatges d'Obaba se'ns van anar mostrant, i amb ells els seus primers amors epistolars, i el paper que hi van jugar els pares, que oferien màgia i desencís a parts iguals; les seves pors (i és que a Obaba no et pots quedar dormit a la gespa, ja que els llangardaixos esperen el moment d'entrar-te per l'orella i devorar-te el cervell); la seva soledat; el desig; la mort; la identitat...
Va ser un plaer retrobar-me amb aquesta obra de Bernardo Atxaga que vaig llegir fa tants anys. No diré que fos fàcil, ja que el fet que fos en euskera i hagués de mirar als laterals per llegir els subtítols no em permetia assabentar-me del text i d'allò que passava a escena alhora. I havies d'estar molt pendent del text. En algun moment vaig tenir la sensació d'haver-me perdut un poc.
Malgrat això, vaig gaudir de la posada en escena (com sempre, agosarada), de la interpretació dels actors, de la proposta poètica que se'ns va oferir. Vaig tenir ganes de tornar a llegir l'obra que va donar renom internacional al seu autor.
Per si voleu llegir algunes informacions i crítiques...:
