Una altra pel•lícula

Segona cita amb La Brutal. El duet Selvas-Manrique no defrauda. Aquesta vegada la direcció l'assumeix el Julio Manrique, que s'enfronta, per tercera vegada, a un text de Mamet que interpreten ells mateixos i la Mireia Aixalà, també excel•lent en el seu paper.

L'obra arrenca amb una explosió de música, que sempre té un lloc predilecte en els muntatges del Julio. Comencem, doncs, amb energia, amb un projecte cinematogràfic que, si es materialitza, pot engreixar les arques del productor Bob Gould, recentment ascendit, i que li pot canviar la vida al seu vell amic, en Charlie, que és qui ha aconseguit la proposta d'una estrella de Hollywood per a fer una pel•lícula amb ells. El cinema és vist pels dos productors com un mitjà per a guanyar diners, on no hi té cabuda l'art si no fa omplir cadires. Però si bé l'olor dels dòlars fa embogir d'alegria en Charlie, qui no n'ha tingut mai, en Bob, malgrat l'excitació, reconeix que els diners no fan la felicitat, sinó que es limiten a omplir-te la vida de coses. 

Aquesta solitud des del poder i una aposta esbojarrada, és el que porta en Bob a intimar amb la nova secretària, que el farà trontollar en els seus ideals: i si aposten per un cinema que vagi més enllà del benefici econòmic i serveixi per obrir els ulls de l'espectador?

La polèmica està servida, el dubte entre en joc per fer trontollar uns ideals, i ens debatrem entre el negoci i l'art, reflexionarem sobre l'amistat i la fidelitat, sobre les oportunitats úniques, sobre la solitud del poder i el poder transformador de la seducció...

Si bé la primera escena pot semblar una mica redundant, crec que això ajuda a explicar millor la reacció brutal d'en Charlie a la tercera. L'obra va in crescendo, fins arribar al clímax final.

La cirereta, el tràiler de la pel•lícula que sortirà de l'estudi, que ofereix la nota final d'humor i ho arrodoneix tot.

Assajant Una altra pel•lícula

Mamet contra Hollywood. El Periódico

Whiplash

Fa un parell de dies vaig veure Whiplash. La pel•lícula tracta de l'experiència d'un jove baterista (interpretat de manera excel•lent per en Miles Teller) que persegueix aferrissadament el seu somni de fer-se un nom en la història de la música. Quan el reconegut professor Terence Fletcher es fixa en ell, la persecució d'aquest somni, que es comença a entreveure com a quelcom possible, comença a transformar-se en una obsessió. En Fletcher, per qui el plat de bateria que en 'Papa' Jo Jones li va tirar pel cap a en Charlie Parker durant un concert va ser l'incentiu que el va portar a ser qui va ser, empra amb els músics que dirigeix un mètode basat en la humiliació i el terror, i, ATENCIÓ SPOILER, la pel•lícula sembla reafirmar aquesta tesi.

Veiem un alumne que es pren la seva afició de manera malaltissa, el que et fa pensar que sota aquesta pressió poc és el que pot gaudir del millor jazz. Deixa amor, rebutja l'amistat i lluita contra natura, en solitari, per a guanyar-se la fama. Són interessants les reflexions que fan Música Creativa al seu bloc, en què professors de bateria rebaten 10 mites de la pel•lícula.

Tot i això, la veritat és que la pel•lícula t'atrapa i et manté en tensió, i que gaudeixes amb el treball d'interpretació dels dos actors principals. Amb alguns moments brutals, et fa reflexionar en com n'és de difícil el camí de la fama, fet ben sovint de renúncies i sacrificis, i en el perill que l'exigència mati el gaudi. També m'ha fet pensar en allò que esperona els alumnes a donar el màxim d'ells mateixos. La pel•lícula em va agradar, i encara més el fet que, un cop vista, et podries passar llargues estones reflexionant sobre allò que explica.
Us convido a que la mireu!

Adiós Bienvenida

Aquest diumenge, dins el festival Escena Poblenou, vaig anar a veure amb l'Arlet un espectacle de titelles entranyable: Adiós Bienvenida, de la companyia Mimaia-teatro.

Ha arribat el dia del comiat de la Bienvenida, i abans del darrer adéu tanquem els ulls i viatgem en el temps, a la seva infància, joventut i maduresa, viscuts entre fogons i sardines, en aquell espai que no pertany a la terra ni al mar, com és el port, un indret propici per als somnis i la nostàlgia. D'aquesta manera, el seu comiat s'omple de contingut i ens commou. I de la seva mà assaborim l'amor  i la desil•lusió, el renaixement i la buidor, l'esforç i el treball i el desig d'aventura...

És una obra tendra i intimista, però a la vegada molt alegre i plena de vida i humor. La poesia hi és present en tot moment, des de la confecció dels titelles, fets amb cartes reals de comiat, fins als símbols, com els núvols de ferralla i culleretes que perseguien la Bienvenida en els moments més desoladors de la seva vida.

L'escenografia és càlida i plena de sorpreses: una taula de fusta amb mil finestres i amagatalls. A través d'una d'aquestes finestres coneixerem un dels personatges més entranyables del port, la polifacètica Mina Trapp: actriu, titellaire, escenògrafa, música... que ens delectarà amb les seves cançons i el so del seu acordió. Ella i la Dora Cantero, autora del text, donen vida a aquest espectacle que ha estat guardonat amb quatre premis.

En acabar l'espectacle hi ha la possibilitat de veure de prop l'escenografia i els titelles, i de comprar el conte, escrit en cinc idiomes.

Amb el conte signat per en Petere, el fill de la Bienvenida, vam marxar a casa ben felices d'haver tingut l'oportunitat de conèixer i acomiadar aquest personatge que ens ha robat el cor.

Amor & shakespeare

Ahir vam anar al Poliorama a veure Amor & Shakespeare, dirigida per en Josep Maria Mestres. Deliciosa. Una obra fresca i àgil, que t'arrenca el riure a cada moment i et fa gaudir de l'agudesa i l'enginy del TEATRE en majúscules de Shakespeare i l'excel·lent interpretació del planter d'actors que la fan possible. Amb una escenografia mínima, actors i actrius et captiven i et conviden al seu joc, al d'interpretar tres històries d'amor del dramaturg anglès que, tot i haver estat escrites fa més de quatre segles, encara són vigents i et mostren, com un mirall que reflecteix amb gràcia les debilitats humanes, les transformacions que pateixen els malalts d'amor. I així reconeixem la fragilitat de les promeses d'amor etern; la tendresa que s'amaga en els cors més durs, que no són més que una cuirassa que els protegeix de la vulnerabilitat d'estimar; el poder de l'amor de trastocar-ho tot, i convertir l'amic en enemic... I perquè tots n'hem begut, d'aquesta aigua, ens en podem riure, i això és el que vam fer. I per arrodonir-ho tot, hi va haver cançons, i violins, i xilòfons... us convido a veure-la! Tres shakespeares en un: Molt soroll per no res, Els dos cavallers de Verona i Treballs d'amor perduts.

Relatos salvajes

Quina salvatjada!!! Encara ric, en silenci, quan la recordo.  El director argentí Damián Szifón ens regala sis relats, a quin més bèstia, que ens mostren fins on podríem arribar si davant els revessos de la vida ens deixéssim endur per la ràbia, la venjança o el rencor... si perdéssim per complet el control davant una situació que es pot presentar qualsevol dia: un atropellament, el descobriment d'una infidelitat, la grua que actúa per enèsima vegada... I així veiem personatges cegats per la ira que, lluny de poder trobar una solució raonada als conflictes, compliquen allò que ja era difícil fins a tal punt que sobrepassen els límits i la situació es torna grotesca, i aquí sorgeixen el somriure i fins i tot la rialla. Penses: "però què bèsties”, i et recordes d'aquelles converses hilarants amb els amics, en què tot s'exagera, i aquí tens el plaer de veure aquesta bogeria feta realitat, i penses que sembla impossible, però que segur que hi ha energúmens així. O potser no. A mirar-la!

Una cuestión de tiempo

Què faria si tingués el poder de poder viatjar al passat sempre que volgués per reviure o reescriure algun moment de la meva vida?  Aquest és un do que per força et fa valorar les experiències viscudes, amb les seves conseqüències, i allò que realment és important. N'hi ha que s'han perdut cercant la riquesa sense adonar-se que aquest camí els allunyava cada vegada més de la felicitat, però com que estem davant una comèdia romàntica, l'entranyable protagonista del film (interpretat per Domhnall Gleeson), sabrà trobar la manera de treure'n el suc per exprèmer la vida i assaborir-la al màxim. En això l'hauran ajudat els savis consells del seu pare, que, com tots els homes de la família, posseïa aquest poderòs do. I entendreix i emociona veure la relació que tenen pare i fill, i com les ensenyances dels pares poden ser píndoles de felicitat.

Si bé sempre m'espanta l'etiqueta de comèdia romàntica, puc dir que aquesta pel•lícula m'ha agradat, i molt. Per la frescor i senzillesa dels personatges principals, pels diàlegs i l'humor, i perquè m'ha mogut alguna coseta aquí dins, com fan les bones pel•lícules. I és que a la vida, poques són les coses realment importants: l'amor, la família, la salut... i dues que no podem deixar de banda, perquè fan que cada dia pugui ser extraordinari i diferent de l'anterior: l'humor i l'entusiasme.

També et fa pensar com qualsevol petit canvi en el passat pot ser trascendent pel futur, ja que de vegades una peça engega un engranatge de dimensions impensables. Així que, si pogués retrocedir en el temps, que seria molt útil per fer petits canvis en aquelles situacions innocents en què fas el ridícul d'una manera tremenda, potser no ho faria. Sense aquells moments d'espantós ridícul estaria on sóc? Seria la mateixa? Per si de cas, deixem-ho tot com està i collige, virgo, rosas...

Així que, amb energies renovades, us deixo per anar a gaudir d'un dels moments màgics que et regala la vida: jugar amb la meva filla.

A escondidas

Que sol que s'està, a l'amagatall... Recordo la pel•lícula amb molta dolçor i una mica de nostàlgia. Parla de sentiments i experiències tan universals i intenses com el primer amor, una injecció de vida i sensacions desconegudes que et transformen de la nit al dia. 

Aquest film de Mikel Rueda ens fa pensar en aquelles persones que han entrat de sobte a la nostra vida i tenen la força de capgirar-ho tot. Sorprèn com un desconegut pot trobar-se,  en unes setmanes, al centre de la nostra existència.
En aquest cas es trobaran dos joves de 15 anys, l'Ibrahim i el Rafa, que a mesura que s'aniran coneixent, aniran descobrint nous sentiments que voldran viure intensament, però que hauran d'amagar. La pel•lícula retrata com és de difícil viure l'homosexualitat a l'adolescència, però ens parla també de l'amistat i de la història que hi ha al darrere de cada persona que viu al país relegada a l'ombra, per la seva condició d'immigrant. Perquè el títol no fa referència només a aquest amor jutjat, sinó també a la dramàtica situació del noi marroquí que fuig, desorientat, perquè en un parell de dies serà expulsat del país.
Crec que un dels encerts del film són els actors. El Germán Alcarazu i l'Adi Koukouh interpreten els dos protagonistes, i aconsegueixen emocionar i fer creíble la història. També em va encantar el Joseba Ugalde, el noi que interpreta el millor amic d'en Rafa, que irradia bondat i senzillesa.


Aquí teniu el tràiler:

   

Ànima

Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure.

Wadji Mouawad. Líban. Exili. Poesia. Guerra. Paraules sàvies. Emoció. Violència. Veritat.

Primer va ser al teatre, amb la inoblidable Incendis. Ara m'ha captivat durant dies sencers amb aquesta Ànima que et torna a portar de la mà a les profunditats de l'abisme, perquè tastis de nou el gust amarg de la terra i t'endinsis, a poc a poc, a l'infern. L'infern de la brutalitat de què és capaç l'ésser humà, l'horror de la guerra, el dolor punyent del coneixement.

A Incendis, va ser la lectura d'un testament allò que va portar els protagonistes a fer un viatge espaordidor als seus orígens. Aquí, serà el brutal assassinat de la seva dona el fet que precipitarà en Wahhch Debch a la recerca del seu assassí, alhora que traurà del llot uns records que el menaran a descobrir la terrible veritat dels seus orígens.

Un ratpenat, una mosca, un llop, un cavall, i així fins a 56 animals, ens relataran el seu periple a través d'Amèrica, i al mateix temps que se'ns anirà revelant la història, anirem endinsant-nos en l'ànima animal, en la seva visió particular dels fets i la vida, i bèsties i homes ens confondran posant-nos davant dels ulls el plaer de la sang de  què són capaços els humans, la ceguera dels homes enfront l'instint animal que ensuma perill i bondat, la bèstia que rau en l'home i la humanitat que hi ha en les bèsties.

Lectura obligatoria.

Aquí us deixo una crítica que val la pena llegir, i que ens ajudarà a conèixer els orígens de la novel·la i el seu autor.

I aquí alguns fragments que m'han captivat, amb el número de pàgina que fa referència a l'edició de Periscopi:

Davant seu es dreçaven mobles i objectes, insuportables en el seu mutisme, la seva indiferència davant de la desgràcia. (p. 16)

Sóc un descobridor. Això no obstant, plana una maledicció, hi ha un malefici que s'acarnissa i em fa la vida impossible perquè malgrat tota l'empenta amb què em dirigeixo cap a contrades ignotes em trobo condemnat a anar a raure a llocs que he recorregut mil vegades. (un peix dins una peixera: p.24)

Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. [...] Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Han rebut la pura verticalitat en present i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. (p.115)

El món és vast, però els humans s'encaparren en anar allà on se'ls esqueixa l'ànima. (p.139)

Els humans són insensibles a aquestes premonicions. Tot el que han guanyat en paraules, ho han perdut en percepció. (p.365)

Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens falta. (p.416) 

Incendis

Hi ha incendis que no es poden sufocar ni amb l'aigua de tot un mar. Incendis que et cremen per dins i deixen un terreny erm allà on encara hi havia vida. Dilluns vaig viure un d'aquests incendis. I dic viure perquè, des de la meva cadira, a la Biblioteca de Catalunya, no em vaig sentir ni per un moment espectadora, sinó que em vaig veure immersa en el drama que s'hi representava i en què els actors i actrius s'hi deixaven la pell.

Amb la lectura del testament de la Nawal es desferma la tempesta. La Jeanne i en Simon es veuran obligats a complir les últimes voluntats d'una mare que mai els ha anomenat fills seus, d'una dona que ha decidit passar una part de la seva vida en el més absolut silenci i que els ha amagat un secret que ara hauran de decidir si volen conèixer, i fer-ho no serà fàcil: hauran de viatjar al país d'origen de la mare, al Líban, i penetrar en una realitat d'una cruesa i amargor difícils d'assimilar: el fill robat i una vida de recerca; l'estupidesa d'una guerra que es basa en la venjança, alterna, d'uns i altres; la lectura i l'escriptura com a portes cap a la llibertat; la promesa feta a l'àvia d'abandonar la ràbia que mena a la destrucció; el cant que uneix les dones; l'amor incondicional d'una mare, però també la seva incapacitat per estimar, fruit dels horrors de la guerra...

I és que no pot ser menys: es tracta d'un text d'en Wadji Mouawad, terrible i colpidor, portat a escena de la mà de l'Oriol Broggi. Commovedor. La força del text i de la interpretació dels actors, immillorable, atrapen l'atenció de l'espectador. No calen, doncs, escenografies exuberants: només la sorra, per on caminaran i s'arrossegaran els personatges, i que serà apartada, i mullada, i regada de sang.

En Julio Manrique i la Clara Segura broden els papers protagonistes a la meravella, però no contents amb això, es desdoblen i fan, a la vegada, de pare, de fill, d'infermer... i de mare i filla. 

Més de tres hores de tragèdia que t'atrapen des del primer moment i et fan pensar en el mite d'Èdip, en les conseqüències nefastes de la manca de l'amor matern, en l'absurd i l'horror de la guerra... 

No tinc més que paraules d'admiració per aquesta obra mestra.

De tal padre, tal hijo

Què faries si un dia descobrissis que el teu fill de sis anys no és en realitat el teu fill, ja que en néixer, a l'hospital, el van intercanviar per un altre? Els protagonistes d'aquest film es troben d'un dia per l'altre en aquesta difícil situació: haurien de recuperar el seu fill biològic i tornar als seus pares el nen que han criat des de la naixença o bé renunciar-hi i continuar essent els pares d'aquell infant a qui han estimat des del primer dia? En Ryoata, un arquitecte ben situat, per qui la feina i el prestigi laboral tenen més pes que poder compartir el temps amb el seu fill i la seva dona, veu com el món ferm i segur que havia construït fins al moment es desmorona, i sent el pes de la sang, el vertigen de veure com una família amb uns valors tan diferents als seus ha criat el seu fill... però també descobreix la màgia de compartir el temps amb els fills i com allò que és més important no es pot pagar amb diners. Buf! Només posar-me en situació ja tremolo! Si us atreu l'argument, us encantarà la pel•lícula! Jo us la recomano. Mireu el trailer!

Boyhood

És difícil parlar d'una pel•lícula quan l'has vist en quatre o cinc sessions, a aquelles hores en què ha cessat el tràfec dolç però esgotador dels nens i el relax et porta a lliurar una batalla perduda per endavant amb la son. Tot i això, puc dir que Boyhood m' ha deixat un dolç regust. M'ha agradat acompanyar en Mason en el seu pas de la infància a l'edat adulta i poder veure com el pas del temps, vertader protagonista de la història, el canvia i el nen es va fent home, i alhora que el seu cos es va transformant, la seva personalitat es va esculpint amb vivències com el retorn del seu pare (interpretat per l'Ethan Hawke), la convivència amb un padrastre alcohòlic, l'afició per la fotografia o el descobriment de l'amor. Tot un encert aquest màgic experiment de rodar el film durant 12 anys; un elogi a la lentitud, tan necessari en aquesta època d'activitat frenètica. Un dels moments que per mi ha estat colpidor és quan la mare, a qui dóna vida la guardonada Patricia Arquette, en veure que el seu fill petit abandona el niu per anar a la universitat, sent el pes, a les entranyes, de la buidor d'una vida que l'ha decepcionada, com una mala pel•lícula de la qual t'havien explicat meravelles: "Pensava que hi havia alguna cosa més!".

Aquí teniu el tràiler amb una música preciosa

Ryan'ns song

Wonder

Feia temps que un llibre no em feia plorar. Wonder m'ha emocionat tant que als últims capítols no he pogut contenir les llàgrimes. I no he plorat de pena, sinó d'emoció, d'alegria, d'admiració, en veure com l'Auggie, aquest nen de deu anys que comences a adorar ja a les primeres pàgines, ha anat vencent les dificultats i ha anat conquerint a poc a poc aquesta felicitat que sovint se li resisteix a causa de la greu malformació facial que pateix. 

Ja  sé  que  no  sóc  un nen de deu anys normal i  corrent.  Vull dir  que  faig  coses normals:  menjo  gelats,  vaig  en  bici,  jugo  a pilota,  tinc  una  Xbox.  Tot  això  fa  que sigui  normal.  Suposo.  I  jo  em  trobo  molt  normal.  Per  dins.  Però  jo  sé  que  els nens  normals  i  corrents  no  fan  que  els  altres  nens  normals  i corrents  fugin cridant  del  parc.  Jo  sé  que  els  nens  normals  i corrents  no  se’ls  queda  mirant tothom  a  tot  arreu  on  van. Si  em  trobés  una  llàntia  màgica  i  només  li  pogués demanar  un  desig,  demanaria  tenir  una  cara  normal  que  no cridés  gens  l’atenció. Demanaria  poder  anar  pel  carrer sense  que  la  gent,  al  veure’m,  fes  allò  d’apartar la  vista. ¿Sabeu  què  crec,  jo?  Que  l’única  cosa  que  fa  que  no  sigui normal  és  que ningú  m’hi  troba. 

Així comença Wonder, amb un llenguatge senzill i àgil, i em recorda a El curiós incident del gos a mitjanit o a El nen amb pijama de ratlles, novel•les que poden agradar al públic juvenil i a l'adult, al mateix temps, i que et fan oblidar-te de qui ets i connectar de ple amb el nen protagonista i veure el món a través dels seus ulls.
Els encerts? El llenguatge, proper; els personatges, adorables: no només l'August, sinó tots aquells que l'envolten (els seus pares, la seva germana Via, el director de l'escola i els companys i amics); el joc amb els diferents punts de vista, que ens permet conèixer la mateixa realitat a través de la mirada de sis personatges diferents, i entendre la complexitat de la vida; i la lliçó de vida que es desprèn a partir de l'experiència de la diferència, que si bé ens pot espantar, també ens pot fer més humans i, en conseqüència, més feliços.
Una novel•la dolça i amarga, plena d'humor, fresca, ràpida de llegir i que no et deixa indiferent. La seva lectura m'acompanyarà uns dies!

Una giornata particolare

Ahir vaig tenir la gran sort de viure una giornata particolare a la Biblioteca de Catalunya. Endinsar-se en l'espai de la biblioteca ja és un plaer per als sentits; fora deixem un món per descobrir-ne un altre que sembla pertànyer a un altre temps, un temps que passa més lent i que et fa mirar al teu voltant amb l'atenció de l'explorador que intueix que en qualsevol moment pot trobar un tresor: un poblat amagat sota la vegetació o les restes òssies d'una espècie desconeguda. Vaig seure a la cadira i em vaig refugiar en la intimitat del teatre. Una projecció que ens situava en el context històric de l'obra ens remetia alhora als seus antecedents fílmics, i ens mostrava la Sofia Loren que va ser en un altre temps l'Antonietta que ahir encarnava magistralment la Clara Segura.

Itàlia, 1938. Mussolini organitza una marxa militar a la qual hi assistirà el mateix Hitler. Un tràfec a casa de l'Antonietta, ja que el seu marit i els seus 6 fills es preparen per presenciar l'esdeveniment. Ella, fidel admiradora del duce, restarà a casa: hi ha tanta feina a fer... i poc imagina que serà en aquest humil espai on hi tindrà lloc un esdeveniment que, més silenciós, capgirarà la seva vida i li permetrà obrir escletxes que deixaran aflorar, ni que sigui tímidament, l'autèntica Antonietta. La casual coneixença que farà del seu veí, un home perseguit pel règim per la seva homosexualitat, desfarà, com si fos cera, la façana que protegeix l'Antonietta i ens mostrarà una dona que se sap humiliada, desitjosa de sentir-se desitjada i que ha soterrat els somnis de felicitat que de ben segur un dia va tenir. 

Aquest home capaç de transformar la seva vida en unes poques hores no era un altre que el Gabriele, interpretat amb una delicadesa suprema per en Pablo Derqui, que ens mostrava un home sensible, turmentat, rialler, amb ganes de volar i d'assaborir la llibertat a través del ball, la lectura i les paraules. 

Silencis, mirades, el joc d'apropar-se i allunyar-se, paraules enverinades de la portera que tractarà d'inocular la malfiança dins el cor de l'Antonietta i algunes frases que et fan aturar, com aquella que diu en Gabriele: "l'ordre és la virtut dels mediocres". Ai,  quants interrogants ens obren aquestes sentències...

Passada una hora i quaranta minuts, t'adonaves que la parella t'havia guanyat el cor, i que t'acompanyarien durant uns quants dies allà on anessis. Que amarga, injusta i contradictòria pot ser la vida i, alhora, quants tresors es poden descobrir en unes hores o en el cor d'un sol home...

Pel que fa a l'escenografia, mai em deixarà de meravellar la màgia del teatre, que et permet que, de forma totalment subconscient, el teu cervell sigui capaç de completar l'escena o de jugar amb ella de manera que totes les peces encaixin i ens imaginem dins l'espai creat. Així, els pisos dels dos veïns, que sabem que són un enfront de l'altre, els trobarem de costat, i no se'ns farà estrany; i uns cordills i la roba estesa transformaran, en uns segons, l'interior de les cases en el terrat on s'estén la bugada. He de confessar que, per mi, no hi ha una imatge més poètica que la roba estesa, ja sigui un dia de sol, de pluja o de vent.

Us convido, doncs, a gaudir de l'obra, que encara la podrem veure de gira. Per la meva part, buscaré la pel.lícula, perquè serà divertit comparar-les.

Us deixo amb les paraules d'Oriol Broggi, a qui he d'agrair la bona estona que ens ha fet passar:

“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora. 

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

Gran descobriment! Feia anys que tenia aquesta extraordinària novel·la al prestatge, però mai em decidia a llegir-la. He de confessar que m'espantaven les seves més de 700 pàgines. Fa unes setmanes la vaig tornar a mirar de reüll i vaig pensar que havia arribat l'hora, i la veritat és que em va  atrapar ja des del principi. En primer lloc, per la prosa, per la seva capacitat de descriure cada personatge o situació com si fos quelcom únic ("tenía los hombros caídos y la ropa le sentaba mal: siempre tenía aspecto de que lo acabaran de asaltar para robarle el dinero del almuerzo"). No hi ha res que sigui simplement verd, o vermell, sinó que l'autor ens revela els matisos de la realitat i hi aprofundeix ("con los ojos del color gris pálido del agua de lluvia encharcada en un plato olvidado en el alféizar de una ventana"). Però no penseu que el ritme és lent, no; sense ser trepidant, podríem dir que l'acció avança sense pausa, però sense pressa, un andantino. De tant en tant, també trobes petits tresors que et fan somriure perquè amaguen grans veritats, en algunes frases molt ben trobades ("se consideraba feo, pero era porque nunca había visto su cara en estado de reposo").

L'argument i els personatges, un altre encert (no hi trobareu, aquí, cap crítica negativa, enamorada com he quedat del llibre i el seu autor, a qui acabo de descobrir). Ens situem a Nova York, als anys 40. Joe Kavalier, entusiasta practicant de l'art de l'escapisme, aconsegueix fugir de la Praga ocupada pels nazis i se'n va a viure amb el seu cosí, Sam Clay, a Brooklyn. Allà se n'adonaran del potencial que tenen si uneixen els dots de guionista d'en Clay amb l'art del dibuix d'en Joe i s'embarcaran en l'aventura d'entrar al món del còmic creant una sèrie de superherois, entre els quals destaca L'Escapista, que els portarà a la fama. L'Escapista permetrà en Joe lluitar, encara que sigui en el món de la ficció, contra l'imperi nazi. I veurem com la ficció té conseqüències en la vida real, i descobrirem l'angoixa d'un jueu en els seus intents per salvar la seva família que es troba a Praga, i assistirem al naixement dels còmics a EEUU, i a la seva evolució, viurem l'amor, l'homosexualitat, les ganes de fugir, coneixerem gòlems que són símbols, sentiments de venjança, autodestrucció, comprensió, perdó... Una novel·la complexa que comprèn tot un món i que va ser mereixedora del premi Pulitzer l'any 2001. Si algú encara no l'ha llegit, que no la deixi escapar!!

Ressenya de Reflexiones de un tipo con boina

Article a El País sobre la possible adaptació de la novel·la a la gran pantalla