Tanco els ulls. Les notes d'una cançó alegre comencen a arribar, tímides, a la meva oïda, fins que van perdent la vergonya i es deixen sentir, ben fort, omplint la sala. És aleshores quan torno a veure les germanes Mundy ballant la seva particular dansa d'agost, oblidant el pes que les ofega i lliurant-se a la vida. Somric. Sento la força i la vitalitat de la Maggie; l'alegria i torpesa de la Kate, que es permet desempallegar-se, per uns instants, de la càrrega de ser la germana gran; m'agrada també la ingenuïtat de la Rose i la joventut de la Chris; i veure gaudir la discreta Agnes.
Cinc germanes, solteres. Irlanda, agost de 1936. M'arriba l'aroma de l'ambient opressiu de La casa de Bernarda Alba, i la terrible frustració de Maureen a la irlandesa La reina de la bellesa de Leenane.
Assistim, a través del relat d'en Michael, el fill de la Chris, al moment previ a l'esfondrament d'un món. En Michael (Albert Triola) rememora l'estiu de l'any 36, quan només tenia 7 anys, i ens acompanya en aquest viatge en el temps. La ràdio no funciona, l'estel no s'enlaira, la bicicleta promesa no acaba d'arribar... són símptomes dels desitjos que no acaben de complir-se, de vides encallades que reclamen una sortida endavant. La manca d'amor i el pes del què diran floten en l'ambient. L'arribada del germà que torna malalt d'una missió a l'Àfrica, les anades i vingudes del Gerry, el pare d'en Michael, hàbil entabanador que no sap què fer amb la seva vida, i la instal•lació al poble d'una fàbrica tèxtil sacsegen la rutina de les cinc germanes i aniran esmicolant el món que s'havien construït, amb uns fonaments ben fràgils.
Recordo Dansa d'agost com una obra tendra, nostàlgica, pausada, amb pinzellades alegres, interpretada de manera exquisida.
Evocador agosto irlandés del 36
