Fa un temps, una amiga (podríem dir que una amiga genial) em va recomanar aquesta novel·la de l'Elena Ferrante, i aquests primers dies d'estiu l'he devorat. He anat, de la mà de la Lenù, a un modest barri del Nàpols de la postguerra. Els he vist créixer, al barri i a ella. Hi he reconegut emocions i sentiments que havien quedat soterrats entre les busques d'un vell rellotge. M'ha fet recordar una anècdota d'un entranyable professor de literatura que m'explicava com, de jovenet, s'escuraven les butxaques entre tres o quatre amics per poder-se comprar un llibre, i se'n repartien les pàgines, un trosset per a cadascú. Quin tresor... M'ha fet pensar en com n'és de difícil trobar la connexió màgica que es dóna entre algunes persones. I quan succeeix no t'ho vols deixar perdre. La novel·la parla de l'amistat que et fa créixer, que neix de l'admiració i et transforma, que t'obre els ulls i et fa gaudir de la vida amb atreviment. També ens parla de la por de perdre-la, dels canvis que percebem en l'altre i deixen pas a un nou camí, que comença a divergir del nostre, o a altres persones que potser ocupen un lloc que en algun moment ens estava reservat. Ens fa reflexionar sobre els nostres somnis i aspiracions, que corren el perill de quedar arraconats en qualsevol carreró fosc si no hi estem atents o cedim a les adversitats. Ens mostra la gran distància que separa les classes benestants d'aquells que mosseguen el fang per sobreviure, la insatisfacció de qui vol i no pot, o del qui té, però no té res.
Espero amb ànsia llegir-ne la segona part!
