Boyhood

És difícil parlar d'una pel•lícula quan l'has vist en quatre o cinc sessions, a aquelles hores en què ha cessat el tràfec dolç però esgotador dels nens i el relax et porta a lliurar una batalla perduda per endavant amb la son. Tot i això, puc dir que Boyhood m' ha deixat un dolç regust. M'ha agradat acompanyar en Mason en el seu pas de la infància a l'edat adulta i poder veure com el pas del temps, vertader protagonista de la història, el canvia i el nen es va fent home, i alhora que el seu cos es va transformant, la seva personalitat es va esculpint amb vivències com el retorn del seu pare (interpretat per l'Ethan Hawke), la convivència amb un padrastre alcohòlic, l'afició per la fotografia o el descobriment de l'amor. Tot un encert aquest màgic experiment de rodar el film durant 12 anys; un elogi a la lentitud, tan necessari en aquesta època d'activitat frenètica. Un dels moments que per mi ha estat colpidor és quan la mare, a qui dóna vida la guardonada Patricia Arquette, en veure que el seu fill petit abandona el niu per anar a la universitat, sent el pes, a les entranyes, de la buidor d'una vida que l'ha decepcionada, com una mala pel•lícula de la qual t'havien explicat meravelles: "Pensava que hi havia alguna cosa més!".

Aquí teniu el tràiler amb una música preciosa

Ryan'ns song

Wonder

Feia temps que un llibre no em feia plorar. Wonder m'ha emocionat tant que als últims capítols no he pogut contenir les llàgrimes. I no he plorat de pena, sinó d'emoció, d'alegria, d'admiració, en veure com l'Auggie, aquest nen de deu anys que comences a adorar ja a les primeres pàgines, ha anat vencent les dificultats i ha anat conquerint a poc a poc aquesta felicitat que sovint se li resisteix a causa de la greu malformació facial que pateix. 

Ja  sé  que  no  sóc  un nen de deu anys normal i  corrent.  Vull dir  que  faig  coses normals:  menjo  gelats,  vaig  en  bici,  jugo  a pilota,  tinc  una  Xbox.  Tot  això  fa  que sigui  normal.  Suposo.  I  jo  em  trobo  molt  normal.  Per  dins.  Però  jo  sé  que  els nens  normals  i  corrents  no  fan  que  els  altres  nens  normals  i corrents  fugin cridant  del  parc.  Jo  sé  que  els  nens  normals  i corrents  no  se’ls  queda  mirant tothom  a  tot  arreu  on  van. Si  em  trobés  una  llàntia  màgica  i  només  li  pogués demanar  un  desig,  demanaria  tenir  una  cara  normal  que  no cridés  gens  l’atenció. Demanaria  poder  anar  pel  carrer sense  que  la  gent,  al  veure’m,  fes  allò  d’apartar la  vista. ¿Sabeu  què  crec,  jo?  Que  l’única  cosa  que  fa  que  no  sigui normal  és  que ningú  m’hi  troba. 

Així comença Wonder, amb un llenguatge senzill i àgil, i em recorda a El curiós incident del gos a mitjanit o a El nen amb pijama de ratlles, novel•les que poden agradar al públic juvenil i a l'adult, al mateix temps, i que et fan oblidar-te de qui ets i connectar de ple amb el nen protagonista i veure el món a través dels seus ulls.
Els encerts? El llenguatge, proper; els personatges, adorables: no només l'August, sinó tots aquells que l'envolten (els seus pares, la seva germana Via, el director de l'escola i els companys i amics); el joc amb els diferents punts de vista, que ens permet conèixer la mateixa realitat a través de la mirada de sis personatges diferents, i entendre la complexitat de la vida; i la lliçó de vida que es desprèn a partir de l'experiència de la diferència, que si bé ens pot espantar, també ens pot fer més humans i, en conseqüència, més feliços.
Una novel•la dolça i amarga, plena d'humor, fresca, ràpida de llegir i que no et deixa indiferent. La seva lectura m'acompanyarà uns dies!

Una giornata particolare

Ahir vaig tenir la gran sort de viure una giornata particolare a la Biblioteca de Catalunya. Endinsar-se en l'espai de la biblioteca ja és un plaer per als sentits; fora deixem un món per descobrir-ne un altre que sembla pertànyer a un altre temps, un temps que passa més lent i que et fa mirar al teu voltant amb l'atenció de l'explorador que intueix que en qualsevol moment pot trobar un tresor: un poblat amagat sota la vegetació o les restes òssies d'una espècie desconeguda. Vaig seure a la cadira i em vaig refugiar en la intimitat del teatre. Una projecció que ens situava en el context històric de l'obra ens remetia alhora als seus antecedents fílmics, i ens mostrava la Sofia Loren que va ser en un altre temps l'Antonietta que ahir encarnava magistralment la Clara Segura.

Itàlia, 1938. Mussolini organitza una marxa militar a la qual hi assistirà el mateix Hitler. Un tràfec a casa de l'Antonietta, ja que el seu marit i els seus 6 fills es preparen per presenciar l'esdeveniment. Ella, fidel admiradora del duce, restarà a casa: hi ha tanta feina a fer... i poc imagina que serà en aquest humil espai on hi tindrà lloc un esdeveniment que, més silenciós, capgirarà la seva vida i li permetrà obrir escletxes que deixaran aflorar, ni que sigui tímidament, l'autèntica Antonietta. La casual coneixença que farà del seu veí, un home perseguit pel règim per la seva homosexualitat, desfarà, com si fos cera, la façana que protegeix l'Antonietta i ens mostrarà una dona que se sap humiliada, desitjosa de sentir-se desitjada i que ha soterrat els somnis de felicitat que de ben segur un dia va tenir. 

Aquest home capaç de transformar la seva vida en unes poques hores no era un altre que el Gabriele, interpretat amb una delicadesa suprema per en Pablo Derqui, que ens mostrava un home sensible, turmentat, rialler, amb ganes de volar i d'assaborir la llibertat a través del ball, la lectura i les paraules. 

Silencis, mirades, el joc d'apropar-se i allunyar-se, paraules enverinades de la portera que tractarà d'inocular la malfiança dins el cor de l'Antonietta i algunes frases que et fan aturar, com aquella que diu en Gabriele: "l'ordre és la virtut dels mediocres". Ai,  quants interrogants ens obren aquestes sentències...

Passada una hora i quaranta minuts, t'adonaves que la parella t'havia guanyat el cor, i que t'acompanyarien durant uns quants dies allà on anessis. Que amarga, injusta i contradictòria pot ser la vida i, alhora, quants tresors es poden descobrir en unes hores o en el cor d'un sol home...

Pel que fa a l'escenografia, mai em deixarà de meravellar la màgia del teatre, que et permet que, de forma totalment subconscient, el teu cervell sigui capaç de completar l'escena o de jugar amb ella de manera que totes les peces encaixin i ens imaginem dins l'espai creat. Així, els pisos dels dos veïns, que sabem que són un enfront de l'altre, els trobarem de costat, i no se'ns farà estrany; i uns cordills i la roba estesa transformaran, en uns segons, l'interior de les cases en el terrat on s'estén la bugada. He de confessar que, per mi, no hi ha una imatge més poètica que la roba estesa, ja sigui un dia de sol, de pluja o de vent.

Us convido, doncs, a gaudir de l'obra, que encara la podrem veure de gira. Per la meva part, buscaré la pel.lícula, perquè serà divertit comparar-les.

Us deixo amb les paraules d'Oriol Broggi, a qui he d'agrair la bona estona que ens ha fet passar:

“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora.