Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure.
Wadji Mouawad. Líban. Exili. Poesia. Guerra. Paraules sàvies. Emoció. Violència. Veritat.
Primer va ser al teatre, amb la inoblidable
Incendis. Ara m'ha captivat durant dies sencers amb aquesta
Ànima que et torna a portar de la mà a les profunditats de l'abisme, perquè tastis de nou el gust amarg de la terra i t'endinsis, a poc a poc, a l'infern. L'infern de la brutalitat de què és capaç l'ésser humà, l'horror de la guerra, el dolor punyent del coneixement.
A Incendis, va ser la lectura d'un testament allò que va portar els protagonistes a fer un viatge espaordidor als seus orígens. Aquí, serà el brutal assassinat de la seva dona el fet que precipitarà en Wahhch Debch a la recerca del seu assassí, alhora que traurà del llot uns records que el menaran a descobrir la terrible veritat dels seus orígens.
Un ratpenat, una mosca, un llop, un cavall, i així fins a 56 animals, ens relataran el seu periple a través d'Amèrica, i al mateix temps que se'ns anirà revelant la història, anirem endinsant-nos en l'ànima animal, en la seva visió particular dels fets i la vida, i bèsties i homes ens confondran posant-nos davant dels ulls el plaer de la sang de què són capaços els humans, la ceguera dels homes enfront l'instint animal que ensuma perill i bondat, la bèstia que rau en l'home i la humanitat que hi ha en les bèsties.
Lectura obligatoria.
Aquí us deixo una
crítica que val la pena llegir, i que ens ajudarà a conèixer els orígens de la novel·la i el seu autor.
I aquí alguns fragments que m'han captivat, amb el número de pàgina que fa referència a l'edició de Periscopi:
Davant seu es dreçaven mobles i objectes, insuportables en el seu mutisme, la seva indiferència davant de la desgràcia. (p. 16)
Sóc un descobridor. Això no obstant, plana una maledicció, hi ha un malefici que s'acarnissa i em fa la vida impossible perquè malgrat tota l'empenta amb què em dirigeixo cap a contrades ignotes em trobo condemnat a anar a raure a llocs que he recorregut mil vegades. (un peix dins una peixera: p.24)
Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. [...] Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Han rebut la pura verticalitat en present i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. (p.115)
El món és vast, però els humans s'encaparren en anar allà on se'ls esqueixa l'ànima. (p.139)
Els humans són insensibles a aquestes premonicions. Tot el que han guanyat en paraules, ho han perdut en percepció. (p.365)
Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens falta. (p.416)
