Timó d'Atenes

Ahir vam anar al Teatre Auditori de Granollers a veure l'adaptació de Timó d'Atenes, de William Shakespeare. Amb en David Selvas a la direcció i Julio Manrique com a actor principal, l'obra va combinar el text sempre brillant i revelador de la condició humana de Shakespeare, amb una escenografia, vestuari i ambientació completament actuals. Vaig gaudir del primer a l'últim minut de l'espectacle!

Veiem encarnada en Timó la generositat sense límits i alhora la mala gestió dels béns, així com una elevada concepció de l'amistat. I la tragèdia arriba: què li passa al nostre protagonista quan la fortuna s'esvaeix? Vam poder assistir a l'ensorrament del protagonista, que de l'eufòria i la bondat sense límits passa a l'odi i la misantropia en veure com quan la fortuna vola, els amics s'esvaeixen. La festa i música (per cert, tan ben triada) inicials acaben donant pas, amb els canvis que va patint l'escenografia, a un gran abocador que serà la nova llar del protagonista. En Sergi Pompermayer i en David Selvas, que ha assumit l'adaptació de l'obra, han canviat l'exili al camp per aquest nou escenari que és l'abocador de deixalles. I així veiem com n'és d'actual l'obra, en què aflora la crisi del sistema i la pobresa límit, tant econòmica com de valors. En Timó dirà: "Els que deveu diners, aguanteu fort i no els torneu; sortiu amb ganivets per tallar el coll als vostres creditors! Criats, robeu; els vostres amos són més lladres que vosaltres; roben a l'empara de la llei". L'obra ens incita a la rebel·lió i ens alerta dels falsos aduladors, però també ens mostra que existeix l'amistat sincera, encarnada en Flàvia, personatge que interpreta la Marta Marco.

El viejo y el mar

Fa molts anys em vaig comprar El vell i el mar en versió original, pensant, ingènua de mi, que com era una novel·la curta, em seria fàcil de llegir. Així que, diccionari en mà, no vaig passar de les deu pàgines i vaig desistir de conèixer la proesa del vell pescador Santiago en aigües cubanes. L'altre dia vaig trobar una versió en castellà a casa dels meus sogres i se'm va il·luminar la cara: "ara és el moment!". I sí, he pogut embarcar-me amb el vell i navegar mar endins, i assistir a una lluita titànica amb un peix espasa gegant carregat de simbolisme. A l'inici de la novel·la, si llegim dins els ulls de l'ancià, entendrem per què més endavant és capaç de derrotar l'animal, i és que "todo en él era viejo, salvo sus ojos; y éstos tenían el color mismo del mar y eran alegres e invictos". Doncs sí, invictos, a la darrera etapa de la seva vida el vell es negarà a donar-se per vençut i lluitarà per la seva vida, però també per una necessitat de superació personal, i per la seva dignitat. El jove Manolín, que l'havia deixat d'acompanyar després de 84 dies sense pescar, tornarà a fer-se a la mar amb el seu mestre, de qui sent que encara té molt per aprendre. Així doncs, malgrat els taurons hagin acabat amb el preciat trofeu d'en Santiago, aquest li servirà al vell per recuperar l'admiració dels seus companys d'ofici i, sobretot, per retrobar la confiança en ell que havia perdut feia un temps. 

El pròleg d'aquesta edició de Círculo de Lectores és de Baltasar Porcel. Allà podem trobar les paraules de l'autor, quan es referia a la seva novel·la: "Este libro pudo haber tenido más de mil páginas e incluir a cada uno de los personajes de la aldea y todos los procesos de cómo se ganaban la vida, cómo nacían, se educaban [...] he tratado de eliminar todo lo que sea innecesario, para comunicarle una experiencia al lector, de modo que después que él haya leído algo, eso se convierta en parte de su experiencia y parezca haber sucedido en realidad". I és veritat que, uns dies després de la lectura, encara penso en el vell, i en el seu retorn a la costa amb l'esquelet del peix espasa, símbol, alhora, de la seva victòria i la seva derrota.

Per últim, un article d'en Jordi Llavina que recomano vivament: 

Article de Jordi Llavina sobre El vell i el mar

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Aquesta ha estat una de les novel·les que he llegit aquest estiu, i la veritat és que no podria haver tingut una millor companya de vacances! Què en podria dir? Que les seves pàgines traspuen tendresa, humor, humanitat... Ens situem a Londres, el 1946. La Juliet Ashton, una escriptora londinenca, entra en contacte, per correu, amb els membres d'una societat literària de l'illa de Guernsey. A mesura que els va coneixent, i que va descobrint les seves vivències durant l'ocupació nazi, sent la necessitat de visitar l'illa i compartir el temps amb els seus habitants. I és que cap d'ells no té pèrdua!  Si en voleu saber més, només cal que la llegiu!

La hondonada

Amb aquesta novel·la he viatjat a l'Índia, aquest estiu, i he retrocedit en el temps per conèixer dos germans, en Subhash i l'Udayan, que van passar la seva infància jugant plegats a Calcuta, i que més endavant es van haver de separar per tal de poder seguir cadascun el seu camí. M'ha fet pensar en com les diferències de caràcter, que en els primers anys de vida no havien estat un obstacle per a ells (més aviat els enriquien i els permetien complementar-se), els van acabar distanciant amb la maduresa : els seus desitjos i objectius vitals cada cop eren més diferents, i van portar un germà a lluitar activament amb el moviment naxalita i l'altre a emigrar als Estats Units per tal de dedicar-se a la ciència. Qui s'hagués imaginat que aquell infant tindria un dia les mans tacades de sang, o que aquell altre amagaria a la seva filla la seva identitat, o que viuria tan lluny dels seus orígens...?  També veiem el poder destructor i transformador de la mort: el patiment de la mare que ha perdut un fill (hi ha alguna paraula que s'hi refereixi? si tenim el mot orfe per designar el fill que ha perdut els pares, també hi hauria d'haver un terme que es referís al pare que ha sobreviscut a un fill), o el de la dona que ha perdut el marit. L'autora també indaga en la figura de la mare, en com la mort del marit i de la seva pròpia ànima, tacada per un crim, pot impossibilitar una dona per complir amb la seva funció de mare.

Així doncs, la novel·la aborda diferents temes: l'Índia, la revolució, la mort, l'amor, l'emigració i el retorn a la terra...Una bona lectura!

Nina de miraguano

Ahir vaig escoltar "Nina de Miraguano", una de les 14 cançons que formen part del projecte Tants caps tants joguets (un disc sobre joguines amb música de joguina) de l'Orchestra Fireluche. En Pau Riba posa veu a l'esplèndid poema del multiinstrumentista David Sarsanedes que, entre altres instruments o objectes, toca la serra violí, l'harmònica o les llantes de bici. Us convido a tancar els ulls i visualitzar el poema, que ens descobreix, a cau d'orella, grans veritats.

La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d'arròs
i se t'endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d'ales d'aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l'aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d'una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d'errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que t'enamoris d'algú, t'entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T'estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te'n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l'hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos,
de la lluna dels teus pits,
de la carn de la teva cara,
de l'aigua dels teus ull,
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d'orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar,
que sovint és la lliçó més difícil d'aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fas gargots
mantingues la teva innocència lluny de l'abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
i... estigues contenta.

Pulsacions

El darrer llibre que m'he llegit: Pulsacions, de l'autor britànic Julian Barnes (Regne Unit, 1946). Catorze contes per reflexionar sobre les relacions de parella, la solitud, la pèrdua, l'amor, el sexe, la mort... El trobareu ben ressenyat al arallegim. Si n'hagués de remarcar alguns, que m'han corprès, destacaria "Harmonia" i el conte que dóna títol a l'obra: "Pulsacions". El primer per la lluita incansable d'un metge per vèncer la ceguera d'una jove mitjançant el magnetisme, i com el procés ens descobreix la relació malaltissa que té la mare amb la noia, que es troba en l'origen de la seva incapacitat per veure. El darrer, per la tendresa que desprèn un matrimoni en la tercera edat, i la mirada de reconeixement i admiració del fill que navega en una relació de parella que fa aigües. Un bon descobriment!

The Buddy Holly Story

Ahir diumenge vaig tenir una agradable sorpresa quan vaig veure que a la tele feien La història de Buddy Holly (Texas, 1936, Iowa, 1959). Vaig descobrir el músic fa uns anys i l'admiro des d'aleshores. El biopic era una oportunitat per conèixer una mica la seva vida i, com no, per gaudir de les seves inoblidables cançons. Es veu que es tracta d'una interpretació lliure de la seva biografia, i que va guanyar un Òscar a la millor banda sonora. L'actor que interpretava  el paper de Buddy Holly, en Gary Busey, va ser nominat a un Òscar i a un Globus d'Or. La veritat és que vaig passar una molt bona estona.

Avui penso què hagués passat si el cantant no hagués tingut aquell fatal accident d'avió als 22 anys, en ple èxit de la seva carrera: quines altres cançons hauria creat, quin camí hagués seguit... "El dia que va morir la música", en diuen, d'aquell dimarts 3 de febrer de 1959. El que sí que sabem és que aquest músic, que es va dedicar al country fins que el 1955 va conèixer l'Elvis Presley, de qui es faria amic, i a qui faria de teloner en més d'una ocasió, avui està considerat com un dels més destacats pioners i creadors del rock and roll, i que ha influit molts músics, com The Beatles, The Hollies, The Rolling Stones... De fet, el nom de The Beatles està inspirat en la banda de Holly, The Crickets, que significa "els grills".

La promoción del 49

Després de llegir Dura la lluvia que cae, de Don Carpenter, no em vaig poder estar de comprar el següent llibre de l'autor amb què em vaig topar a una llibreria: La promoción del 49: 

"Don Carpenter nos ofrece un retrato de grupo de una treintena de compañeros de instituto durante el año crucial de sus vidas. Es el año de la pérdida de la inocencia y de las aspiraciones frustradas en Portland, una ciudad que se desmorona. Un álbum amarillento que se compone de veinticuatro instantáneas, retratos melancólicos de una generación marcada por la guerra e inmortalizada en ese momento de la juventud en el que todo parece posible, ese momento en el que se mezclan ingenuidad, pasión y frustración."

El llibre no em va decepcionar, i no puc fer més que recomanar-lo vivament i esperar el dia amb què em torni a topar amb un Don Carpenter a una llibreria. Un plaer descobrir aquest novel·lista americà nascut l'any 1933, que va decidir posar punt i final a la seva vida als 64 anys.

Super3: El Musical

Avui hem anat a veure el musical del Club Super3, i la veritat és que ens ho hem passat d'allò més bé. La història és una excusa perquè els personatges puguin cantar i ballar les cançons del Club Super3: el senyor Pla ha segrestat la Mildred, l'aranya de la Pati, i ella, amb els seus amics, hauran d'anar a rescatar-la al castell encantat on es troba. Els petits ho han gaudit moltíssim!

L'estiu de l'amor

M'acabo de llegir L'estiu de l'amor, del periodista i escriptor Toni Orensanz (Falset, 1970). Es tracta d'una novel·la que recrea l'estiu que van passar en Picasso i la model francesa Fernande Olivier a Horta de Sant Joan. Aquesta entrevista que li va fer el periodista Gustau Moreno a l'autor, per Canal 21, ens explica molt bé què és el que va inspirar l'autor a escriure la novel·la, i quins són els orígens d'alguns dels passatges o personatges. 

)

Personalment, ha estat interessant conèixer aquest episodi hilarant de la vida del pintor malagueny, que ens revela alguns aspectes de la seva personalitat i, sobretot, ens mostra com la modernitat i en concret la que venia de l'estranger, i de la ciutat (ni més ni menys, París), amarada de llibertat i sensualitat, podia capgirar la vida d'un poble, a principis del segle XX, amb uns costums i una manera de fer i pensar tan distants dels de la ciutat de les llums.

I aquí tenim la Fernande, la protagonista, qui sempre va dir que els millors anys de la seva vida van ser els que va passar junt a Picasso:

Picasso: "Desnudo de Fernande Olivier" con las manos enlazadas. 1905

Calluna

Aquesta és una de les plantes de l'Arlet, la calluna. Quan la vam veure ens en vam enamorar: pel seu aspecte salvatge, el seu color (el lila, el preferidíssim de l'Arlet!) i el seu nom, que ens recorda l'astre que cada nit cerquem al cel. Remenant per Internet, he trobat l'origen del nom, que no té res a veure amb la lluna, sinó que és la paraula grega que significa "escombrar", ja que la planta s'emprava antigament per fer escombres. Caram! Potser la coneixeu per algun dels altres noms que té: bruguerola, bronsa, xipell o sap.

El que tampoc sabia és que és una de les 38 Flors de Bach, indicada per prevenir les emocions d'egocentrisme, ja que ajuda a aprendre a respectar els altres i a estar en silenci quan és el moment. 

Johnny "Guitar" Watson

Aquests dies estic escoltant l'àlbum Space Guitar Master, de Johnny "Guitar" Watson (Houston, Texas, 3 de febrer de 1935 - Yokohama, Japó, 17  de maig, 1996), totalment recomanable! Malgrat va començar tocant el piano (el seu pare era pianista), aviat va canviar-lo per la guitarra, l'instrument que li va regalar el seu avi, que era predicador, amb la condició que no la utilitzés per tocar "devil's music"... I tots coneixem com són de temptadores les prohibicions!!! Ho podem veure en aquest àlbum, R&B ple d'energia. Comprèn el període entre el 1952 i el 1960. Més endavant s'endinsarà al món del funk, però això ho descobriré un altre dia... La mort el va anar a trobar dalt l'escenari, on va patir un atac de cor quan era de gira al Japó.

Bon dia

M'agradaria explicar el perquè d'aquest bloc, i  per què estic tan il·lusionada amb el petit projecte.

Il·lustració de Paula Bonet

Des de ben petita m'ha agradat llegir. També he passat grans moments escoltant música, sobretot a l'adolescència i quan em vaig independitzar de casa els pares. El cinema, el teatre, el circ... també m'apassionen, malgrat amb la feina i la maternitat costa trobar espais per tots aquests plaers. Ara disposo d'alguns moments per retrobar-me amb ells, i m'agradaria desar-los tots com si fossin un petit tresor. Certament, sempre he lamentat els estralls que fa l'oblit, on cauen algunes lectures que en algun moment havia considerat vitals o alguns espectacles que m'han fet viure les emocions més intenses. Amb aquesta finalitat, la de conservar en la memòria lectures, pel·lícules, espectacles i cançons, i no pas la de fer-ne les ressenyes, neix aquest bloc, que suposo que amb el pas del temps m'agradarà rellegir. Som-hi, doncs!