Y llovieron pájaros

He de confessar que tinc predilecció per les novel·les que em transporten a velles cabanes perdudes als boscos de Canadà o Alaska, a recer del tràfec humà. En part, perquè acostumen a estar habitades per personatges a primera vista insondables, amb la fortalesa dels arbres amb què han acabat mimetitzant; homes i dones amb poderoses històries que deixen endevinar amb comptagotes i amb un esperit lliure que sempre he admirat.

Y llovieron pájaros m’ha permès conèixer alguns d’aquests personatges, i m’ha fet reflexionar sobre com l’arribada de nous membres sempre canvia i modela la vida de les petites comunitats. Les interconnexions ens omplen de possibilitats, ens obren nous camins i poden transformar també la manera de relacionar-se dels membres més antics del grup. En aquest cas són dues dones (una anciana i una fotògrafa, cadascuna amb els seus anhels i el seu passat) les que irrompen en la vida de tres vells que habiten en un racó amagat dels boscos del Canadà.

També m’ha fet pensar en com una investigació, un reportatge, pot capgirar la vida de l’artista o el periodista que s’endinsa en aquest món que està descobrint, i en com l'art pot servir de refugi i bàlsam per a poder traginar, no amb lleugeresa, però sí de manera menys feixuga, les pedres que a un li cauen al damunt quan viu un trauma de tal magnitud com el d'en Boychuck, un dels darrers supervivents dels Grans Incendis.

Altres temes que s'exploren són el fet que mai és tard per a trobar la felicitat que sembla que ens ha estat negada, o com algunes persones, sense ser-ne plenament conscients, van relegant-se a un segon terme i van cedint el seu terreny a explorar la vida dels altres, fins a un punt que van convertint-se més en espectadors que en actors d'aquesta vida irrepetible, que no donarà segones oportunitats.

Per totes aquestes reflexions i aquests moments m'ha agradat llegir aquesta novel·la de la Jocelyne Saucier, publicada a l'editorial minúscula, amb un disseny de portada que em va enamorar.

L'últim amor de Baba Dúnia

"Durant la nit em torna a despertar el gall de la Maria, en Konstantin. Per a la Maria és una mena de substitut d'home. Ella el va criar i quan encara era un pollet ja l'amanyagava i l'aviciava; ara s'ha fet gran i no serveix per a res. Es passeja amb aire fatxenda pel pati de la Maria i em mira de reüll des de la distància. El seu rellotge interior no va a l'hora, ja des de sempre, però no crec que tingui a veure amb la radiació. No se la pot fer responsable de tot el que ve al món amb una tara."

Amb aquestes paraules comença aquesta deliciosa novel·la escrita per Alina Bronsky i publicada per l'editorial Les Hores (traducció d'en Ramon Farrés). 

M'agrada sentir la veu de la Baba Dúnia, una octogenària que viu a un poblet a la zona d'exclusió de Txernòbil, l'anomenada "zona de la mort". Va ser la primera persona a tornar a la seva terra després que els fessin marxar arran de l'accident de la central nuclear. La van seguir alguns més, com la seva veïna, la Maria, o en Petrov, amb un càncer escampat de cap a peus, que va fugir de l'hospital com si fos una presó. També la Lenotxka, feliç amb les seves gallines; el matrimoni Gavrilov, distants amb les persones, però cuidadors atents del seu hort i les seves roses; o en Sidorov, per qui mai és tard per cercar una esposa amb qui casar-se.

La seva filla va intentar que es desdís de tornar a Txernobo, però la Baba Dúnia no podia imaginar un altre indret on viure la seva vellesa. Com podria canviar la pau i la llibertat de casa seva i el seu hort per la grisor dels blocs de pisos de Malishi?

Escoltar la Baba Dúnia em transporta a les converses tranquil·les amb la gent gran, que són plenes d'humor i saviesa, i et tranmeten una pau com només ho fa la natura. La novel·la et permet viure la vida en un indret que hauria de ser inhòspit però que se't fa acollidor, poblat per personatges per qui la mort no habita tant en la radiació com en algunes formes de vida.

La vellesa, l'amistat, la vida i la mort, l'amor, la distància i la família es passegen per les pàgines d'aquest llibre que té fragments tan entranyables com el següent:

"Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L'herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d'un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides. El biòleg em va explicar per què els nostres ocells canten més fort que en qualsevol altre lloc. Després del reactor van sobreviure més mascles que femelles. Fins avui es manté aquest desequilibri. I són els mascles desesperats els qui s'esgargamellen cantant per trobar una bona femella."

Una educació

Recordo el dia que vaig veure per primera vegada la novel·la a la llibreria. Hi havia entrat per comprar un altre llibre, i em va cridar l'atenció. Vaig estar dubtant entre endur-me-la o no, i finalment vaig marxar deixant-la a l'expositor, molt ben acompanyada, prometent-li que ben aviat ens retrobaríem.

I així ha estat. Poc després de la nostra primera trobada, una companya me la va recomanar i me la va deixar, i l'he llegida, i l'he recomanada, i regalat... 

Una educació és la història de la seva autora, la Tara Westover, nascuda el 1986 a Idaho en el nucli d'una família mormona fonamentalista. La novel·la ens endinsa en un racó de l'oest americà, on la infància de la Tara es passeja entre la ferralla de l'abocador (el regne del pare, on se'ns descobreix la seva brutalitat) i la casa familiar, on conviuen l'aroma de les herbes de la mare, la violència del germà i els preparatius per afrontar l'adveniment de la fi del món. Aquest escenari, on no hi té cabuda l'escola, abocarà la Tara a la cerca d'un nou camí, d'una altra educació. I així, arribarà a la Universitat, i es descobrirà, i revisarà el seu passat i anirà comprenent i decidint.

Us deixo amb un dels fragments que m'han agradat especialment, tot i que us recomano que llegiu la novel·la!:

"Els vaig explicar que havia estat pobra, els vaig explicar que havia estat ignorant, i en explicar-los això no vaig sentir la més petita fiblada de vergonya. Només llavoras vaig entendre d'on havia vingut la vergonya: no era perquè no hagués estudiat en un conservatori de marbre, ni perquè el meu pare no fos un diplomàtic. No era perquè el pare estigués mig guillat ni perquè la mare el seguís. Havia vingut del fet de tenir un pare que m'empenyia cap a les fulles mastegadores de la podadora, en comptes d'apartar-me'n. Havia vingut d'aquells moments al terra, del fet de saber que la mare era a la cambra del costat, tancant els ulls i les orelles pel que feia a mi, i triant, durant aquell moment, no ser pas la meva mare."