Whiplash

Fa un parell de dies vaig veure Whiplash. La pel•lícula tracta de l'experiència d'un jove baterista (interpretat de manera excel•lent per en Miles Teller) que persegueix aferrissadament el seu somni de fer-se un nom en la història de la música. Quan el reconegut professor Terence Fletcher es fixa en ell, la persecució d'aquest somni, que es comença a entreveure com a quelcom possible, comença a transformar-se en una obsessió. En Fletcher, per qui el plat de bateria que en 'Papa' Jo Jones li va tirar pel cap a en Charlie Parker durant un concert va ser l'incentiu que el va portar a ser qui va ser, empra amb els músics que dirigeix un mètode basat en la humiliació i el terror, i, ATENCIÓ SPOILER, la pel•lícula sembla reafirmar aquesta tesi.

Veiem un alumne que es pren la seva afició de manera malaltissa, el que et fa pensar que sota aquesta pressió poc és el que pot gaudir del millor jazz. Deixa amor, rebutja l'amistat i lluita contra natura, en solitari, per a guanyar-se la fama. Són interessants les reflexions que fan Música Creativa al seu bloc, en què professors de bateria rebaten 10 mites de la pel•lícula.

Tot i això, la veritat és que la pel•lícula t'atrapa i et manté en tensió, i que gaudeixes amb el treball d'interpretació dels dos actors principals. Amb alguns moments brutals, et fa reflexionar en com n'és de difícil el camí de la fama, fet ben sovint de renúncies i sacrificis, i en el perill que l'exigència mati el gaudi. També m'ha fet pensar en allò que esperona els alumnes a donar el màxim d'ells mateixos. La pel•lícula em va agradar, i encara més el fet que, un cop vista, et podries passar llargues estones reflexionant sobre allò que explica.
Us convido a que la mireu!