Y llovieron pájaros

He de confessar que tinc predilecció per les novel·les que em transporten a velles cabanes perdudes als boscos de Canadà o Alaska, a recer del tràfec humà. En part, perquè acostumen a estar habitades per personatges a primera vista insondables, amb la fortalesa dels arbres amb què han acabat mimetitzant; homes i dones amb poderoses històries que deixen endevinar amb comptagotes i amb un esperit lliure que sempre he admirat.

Y llovieron pájaros m’ha permès conèixer alguns d’aquests personatges, i m’ha fet reflexionar sobre com l’arribada de nous membres sempre canvia i modela la vida de les petites comunitats. Les interconnexions ens omplen de possibilitats, ens obren nous camins i poden transformar també la manera de relacionar-se dels membres més antics del grup. En aquest cas són dues dones (una anciana i una fotògrafa, cadascuna amb els seus anhels i el seu passat) les que irrompen en la vida de tres vells que habiten en un racó amagat dels boscos del Canadà.

També m’ha fet pensar en com una investigació, un reportatge, pot capgirar la vida de l’artista o el periodista que s’endinsa en aquest món que està descobrint, i en com l'art pot servir de refugi i bàlsam per a poder traginar, no amb lleugeresa, però sí de manera menys feixuga, les pedres que a un li cauen al damunt quan viu un trauma de tal magnitud com el d'en Boychuck, un dels darrers supervivents dels Grans Incendis.

Altres temes que s'exploren són el fet que mai és tard per a trobar la felicitat que sembla que ens ha estat negada, o com algunes persones, sense ser-ne plenament conscients, van relegant-se a un segon terme i van cedint el seu terreny a explorar la vida dels altres, fins a un punt que van convertint-se més en espectadors que en actors d'aquesta vida irrepetible, que no donarà segones oportunitats.

Per totes aquestes reflexions i aquests moments m'ha agradat llegir aquesta novel·la de la Jocelyne Saucier, publicada a l'editorial minúscula, amb un disseny de portada que em va enamorar.