"Durant la nit em torna a despertar el gall de la Maria, en Konstantin. Per a la Maria és una mena de substitut d'home. Ella el va criar i quan encara era un pollet ja l'amanyagava i l'aviciava; ara s'ha fet gran i no serveix per a res. Es passeja amb aire fatxenda pel pati de la Maria i em mira de reüll des de la distància. El seu rellotge interior no va a l'hora, ja des de sempre, però no crec que tingui a veure amb la radiació. No se la pot fer responsable de tot el que ve al món amb una tara."
Amb aquestes paraules comença aquesta deliciosa novel·la escrita per Alina Bronsky i publicada per l'editorial Les Hores (traducció d'en Ramon Farrés).
M'agrada sentir la veu de la Baba Dúnia, una octogenària que viu a un poblet a la zona d'exclusió de Txernòbil, l'anomenada "zona de la mort". Va ser la primera persona a tornar a la seva terra després que els fessin marxar arran de l'accident de la central nuclear. La van seguir alguns més, com la seva veïna, la Maria, o en Petrov, amb un càncer escampat de cap a peus, que va fugir de l'hospital com si fos una presó. També la Lenotxka, feliç amb les seves gallines; el matrimoni Gavrilov, distants amb les persones, però cuidadors atents del seu hort i les seves roses; o en Sidorov, per qui mai és tard per cercar una esposa amb qui casar-se.
La seva filla va intentar que es desdís de tornar a Txernobo, però la Baba Dúnia no podia imaginar un altre indret on viure la seva vellesa. Com podria canviar la pau i la llibertat de casa seva i el seu hort per la grisor dels blocs de pisos de Malishi?
Escoltar la Baba Dúnia em transporta a les converses tranquil·les amb la gent gran, que són plenes d'humor i saviesa, i et tranmeten una pau com només ho fa la natura. La novel·la et permet viure la vida en un indret que hauria de ser inhòspit però que se't fa acollidor, poblat per personatges per qui la mort no habita tant en la radiació com en algunes formes de vida.
La vellesa, l'amistat, la vida i la mort, l'amor, la distància i la família es passegen per les pàgines d'aquest llibre que té fragments tan entranyables com el següent:
"Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L'herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d'un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides. El biòleg em va explicar per què els nostres ocells canten més fort que en qualsevol altre lloc. Després del reactor van sobreviure més mascles que femelles. Fins avui es manté aquest desequilibri. I són els mascles desesperats els qui s'esgargamellen cantant per trobar una bona femella."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada