Ahir vaig tenir la gran sort de viure una giornata particolare a la Biblioteca de Catalunya. Endinsar-se en l'espai de la biblioteca ja és un plaer per als sentits; fora deixem un món per descobrir-ne un altre que sembla pertànyer a un altre temps, un temps que passa més lent i que et fa mirar al teu voltant amb l'atenció de l'explorador que intueix que en qualsevol moment pot trobar un tresor: un poblat amagat sota la vegetació o les restes òssies d'una espècie desconeguda. Vaig seure a la cadira i em vaig refugiar en la intimitat del teatre. Una projecció que ens situava en el context històric de l'obra ens remetia alhora als seus antecedents fílmics, i ens mostrava la Sofia Loren que va ser en un altre temps l'Antonietta que ahir encarnava magistralment la Clara Segura.
Itàlia, 1938. Mussolini organitza una marxa militar a la qual hi assistirà el mateix Hitler. Un tràfec a casa de l'Antonietta, ja que el seu marit i els seus 6 fills es preparen per presenciar l'esdeveniment. Ella, fidel admiradora del duce, restarà a casa: hi ha tanta feina a fer... i poc imagina que serà en aquest humil espai on hi tindrà lloc un esdeveniment que, més silenciós, capgirarà la seva vida i li permetrà obrir escletxes que deixaran aflorar, ni que sigui tímidament, l'autèntica Antonietta. La casual coneixença que farà del seu veí, un home perseguit pel règim per la seva homosexualitat, desfarà, com si fos cera, la façana que protegeix l'Antonietta i ens mostrarà una dona que se sap humiliada, desitjosa de sentir-se desitjada i que ha soterrat els somnis de felicitat que de ben segur un dia va tenir.
Aquest home capaç de transformar la seva vida en unes poques hores no era un altre que el Gabriele, interpretat amb una delicadesa suprema per en Pablo Derqui, que ens mostrava un home sensible, turmentat, rialler, amb ganes de volar i d'assaborir la llibertat a través del ball, la lectura i les paraules.
Silencis, mirades, el joc d'apropar-se i allunyar-se, paraules enverinades de la portera que tractarà d'inocular la malfiança dins el cor de l'Antonietta i algunes frases que et fan aturar, com aquella que diu en Gabriele: "l'ordre és la virtut dels mediocres". Ai, quants interrogants ens obren aquestes sentències...
Passada una hora i quaranta minuts, t'adonaves que la parella t'havia guanyat el cor, i que t'acompanyarien durant uns quants dies allà on anessis. Que amarga, injusta i contradictòria pot ser la vida i, alhora, quants tresors es poden descobrir en unes hores o en el cor d'un sol home...
Pel que fa a l'escenografia, mai em deixarà de meravellar la màgia del teatre, que et permet que, de forma totalment subconscient, el teu cervell sigui capaç de completar l'escena o de jugar amb ella de manera que totes les peces encaixin i ens imaginem dins l'espai creat. Així, els pisos dels dos veïns, que sabem que són un enfront de l'altre, els trobarem de costat, i no se'ns farà estrany; i uns cordills i la roba estesa transformaran, en uns segons, l'interior de les cases en el terrat on s'estén la bugada. He de confessar que, per mi, no hi ha una imatge més poètica que la roba estesa, ja sigui un dia de sol, de pluja o de vent.
Us convido, doncs, a gaudir de l'obra, que encara la podrem veure de gira. Per la meva part, buscaré la pel.lícula, perquè serà divertit comparar-les.
Us deixo amb les paraules d'Oriol Broggi, a qui he d'agrair la bona estona que ens ha fet passar:
“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada