L'amiga genial

Fa un temps, una amiga (podríem dir que una amiga genial) em va recomanar aquesta novel·la de l'Elena Ferrante, i aquests primers dies d'estiu l'he devorat. He anat, de la mà de la Lenù, a un modest barri del Nàpols de la postguerra. Els he vist créixer, al barri i a ella. Hi he reconegut emocions i sentiments que havien quedat soterrats entre les busques d'un vell rellotge. M'ha fet recordar una anècdota d'un entranyable professor de literatura que m'explicava com, de jovenet, s'escuraven les butxaques entre tres o quatre amics per poder-se comprar un llibre, i se'n repartien les pàgines, un trosset per a cadascú. Quin tresor... M'ha fet pensar en com n'és de difícil trobar la connexió màgica que es dóna entre algunes persones. I quan succeeix no t'ho vols deixar perdre. La novel·la parla de l'amistat que et fa créixer, que neix de l'admiració i et transforma, que t'obre els ulls i et fa gaudir de la vida amb atreviment. També ens parla de la por de perdre-la, dels canvis que percebem en l'altre i deixen pas a un nou camí, que comença a divergir del nostre, o a altres persones que potser ocupen un lloc que en algun moment ens estava reservat. Ens fa reflexionar sobre els nostres somnis i aspiracions, que corren el perill de quedar arraconats en qualsevol carreró fosc si no hi estem atents o cedim a les adversitats. Ens mostra la gran distància que separa les classes benestants d'aquells que mosseguen el fang per sobreviure, la insatisfacció de qui vol i no pot, o del qui té, però no té res.

Espero amb ànsia llegir-ne la segona part!

El alcalde de Zalamea

S'obre el teló: dos personatges juguen a la pilota basca contra un mur que domina, blanc, l'escenari, i viurà a la seva pròpia pell un drama d'honor que hi deixarà petja fins a rebentar-lo. Estàs a punt d'assistir a la representació d'un dels clàssics més coneguts i representats del Segle d'Or espanyol, ni més ni menys que un dels més grans drames calderonians, portat a escena per la CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico) i dirigit per Helena Pimenta. Així que seus a la butaca amb la convicció que estàs a punt de ser transportat en el temps i en l'espai, i de ser sacsejat i embriagat en tots els sentits. I res no et decep. Més de 20 actors i músics van omplint l'escenari i el text es desplega amb una fluïdesa que et fa pensar que has parlat en vers tota la vida. I, tal com passa amb els clàssics, sents com cada intervenció, cada frase, donarien peu a una bona conversa. Així, l'escenografia, minimalista i ben pensada, i la calidesa de la il·luminació (mèrit d'en Max Glaenzel la primera i d'en Juan Gómez Cornejo la segona), així com la música i un treball actoral excel•lent, t'endinsen en un conflicte en què honor i poder, amor i justícia es disputen la partida. Per arrodonir-ho tot, la força i veracitat d'un actor en majúscules com en Carmelo Gómez, capaç de commoure del primer a l'últim espectador de la sala.

Dansa d'agost

Tanco els ulls. Les notes d'una cançó alegre comencen a arribar, tímides, a la meva oïda, fins que van perdent la vergonya i es deixen sentir, ben fort, omplint la sala. És aleshores quan torno a veure les germanes Mundy ballant la seva particular dansa d'agost, oblidant el pes que les ofega i lliurant-se a la vida. Somric. Sento la força i la vitalitat de la Maggie; l'alegria i torpesa de la Kate, que es permet desempallegar-se, per uns instants, de la càrrega de ser la germana gran; m'agrada també la ingenuïtat de la Rose i la joventut de la Chris; i veure gaudir la discreta Agnes.

Cinc germanes, solteres. Irlanda, agost de 1936. M'arriba l'aroma de l'ambient opressiu de La casa de Bernarda Alba, i la terrible frustració de Maureen a la irlandesa La reina de la bellesa de Leenane.

Assistim, a través del relat d'en Michael, el fill de la Chris, al moment previ a l'esfondrament d'un món. En Michael (Albert Triola) rememora l'estiu de l'any 36, quan només tenia 7 anys, i ens acompanya en aquest viatge en el temps. La ràdio no funciona, l'estel no s'enlaira, la bicicleta promesa no acaba d'arribar... són símptomes dels desitjos que no acaben de complir-se, de vides encallades que reclamen una sortida endavant. La manca d'amor i el pes del què diran floten en l'ambient. L'arribada del germà que torna malalt d'una missió a l'Àfrica, les anades i vingudes del Gerry, el pare d'en Michael, hàbil entabanador que no sap què fer amb la seva vida, i la instal•lació al poble d'una fàbrica tèxtil sacsegen la rutina de les cinc germanes i aniran esmicolant el món que s'havien construït, amb uns fonaments ben fràgils.

Recordo Dansa d'agost com una obra tendra, nostàlgica, pausada, amb pinzellades alegres, interpretada de manera exquisida. 

 

Evocador agosto irlandés del 36

El rei Lear

En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.

El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa,  tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.

Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.

En definitiva, tot un luxe.

No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.

Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia

Una altra pel•lícula

Segona cita amb La Brutal. El duet Selvas-Manrique no defrauda. Aquesta vegada la direcció l'assumeix el Julio Manrique, que s'enfronta, per tercera vegada, a un text de Mamet que interpreten ells mateixos i la Mireia Aixalà, també excel•lent en el seu paper.

L'obra arrenca amb una explosió de música, que sempre té un lloc predilecte en els muntatges del Julio. Comencem, doncs, amb energia, amb un projecte cinematogràfic que, si es materialitza, pot engreixar les arques del productor Bob Gould, recentment ascendit, i que li pot canviar la vida al seu vell amic, en Charlie, que és qui ha aconseguit la proposta d'una estrella de Hollywood per a fer una pel•lícula amb ells. El cinema és vist pels dos productors com un mitjà per a guanyar diners, on no hi té cabuda l'art si no fa omplir cadires. Però si bé l'olor dels dòlars fa embogir d'alegria en Charlie, qui no n'ha tingut mai, en Bob, malgrat l'excitació, reconeix que els diners no fan la felicitat, sinó que es limiten a omplir-te la vida de coses. 

Aquesta solitud des del poder i una aposta esbojarrada, és el que porta en Bob a intimar amb la nova secretària, que el farà trontollar en els seus ideals: i si aposten per un cinema que vagi més enllà del benefici econòmic i serveixi per obrir els ulls de l'espectador?

La polèmica està servida, el dubte entre en joc per fer trontollar uns ideals, i ens debatrem entre el negoci i l'art, reflexionarem sobre l'amistat i la fidelitat, sobre les oportunitats úniques, sobre la solitud del poder i el poder transformador de la seducció...

Si bé la primera escena pot semblar una mica redundant, crec que això ajuda a explicar millor la reacció brutal d'en Charlie a la tercera. L'obra va in crescendo, fins arribar al clímax final.

La cirereta, el tràiler de la pel•lícula que sortirà de l'estudi, que ofereix la nota final d'humor i ho arrodoneix tot.

Assajant Una altra pel•lícula

Mamet contra Hollywood. El Periódico

Whiplash

Fa un parell de dies vaig veure Whiplash. La pel•lícula tracta de l'experiència d'un jove baterista (interpretat de manera excel•lent per en Miles Teller) que persegueix aferrissadament el seu somni de fer-se un nom en la història de la música. Quan el reconegut professor Terence Fletcher es fixa en ell, la persecució d'aquest somni, que es comença a entreveure com a quelcom possible, comença a transformar-se en una obsessió. En Fletcher, per qui el plat de bateria que en 'Papa' Jo Jones li va tirar pel cap a en Charlie Parker durant un concert va ser l'incentiu que el va portar a ser qui va ser, empra amb els músics que dirigeix un mètode basat en la humiliació i el terror, i, ATENCIÓ SPOILER, la pel•lícula sembla reafirmar aquesta tesi.

Veiem un alumne que es pren la seva afició de manera malaltissa, el que et fa pensar que sota aquesta pressió poc és el que pot gaudir del millor jazz. Deixa amor, rebutja l'amistat i lluita contra natura, en solitari, per a guanyar-se la fama. Són interessants les reflexions que fan Música Creativa al seu bloc, en què professors de bateria rebaten 10 mites de la pel•lícula.

Tot i això, la veritat és que la pel•lícula t'atrapa i et manté en tensió, i que gaudeixes amb el treball d'interpretació dels dos actors principals. Amb alguns moments brutals, et fa reflexionar en com n'és de difícil el camí de la fama, fet ben sovint de renúncies i sacrificis, i en el perill que l'exigència mati el gaudi. També m'ha fet pensar en allò que esperona els alumnes a donar el màxim d'ells mateixos. La pel•lícula em va agradar, i encara més el fet que, un cop vista, et podries passar llargues estones reflexionant sobre allò que explica.
Us convido a que la mireu!

Adiós Bienvenida

Aquest diumenge, dins el festival Escena Poblenou, vaig anar a veure amb l'Arlet un espectacle de titelles entranyable: Adiós Bienvenida, de la companyia Mimaia-teatro.

Ha arribat el dia del comiat de la Bienvenida, i abans del darrer adéu tanquem els ulls i viatgem en el temps, a la seva infància, joventut i maduresa, viscuts entre fogons i sardines, en aquell espai que no pertany a la terra ni al mar, com és el port, un indret propici per als somnis i la nostàlgia. D'aquesta manera, el seu comiat s'omple de contingut i ens commou. I de la seva mà assaborim l'amor  i la desil•lusió, el renaixement i la buidor, l'esforç i el treball i el desig d'aventura...

És una obra tendra i intimista, però a la vegada molt alegre i plena de vida i humor. La poesia hi és present en tot moment, des de la confecció dels titelles, fets amb cartes reals de comiat, fins als símbols, com els núvols de ferralla i culleretes que perseguien la Bienvenida en els moments més desoladors de la seva vida.

L'escenografia és càlida i plena de sorpreses: una taula de fusta amb mil finestres i amagatalls. A través d'una d'aquestes finestres coneixerem un dels personatges més entranyables del port, la polifacètica Mina Trapp: actriu, titellaire, escenògrafa, música... que ens delectarà amb les seves cançons i el so del seu acordió. Ella i la Dora Cantero, autora del text, donen vida a aquest espectacle que ha estat guardonat amb quatre premis.

En acabar l'espectacle hi ha la possibilitat de veure de prop l'escenografia i els titelles, i de comprar el conte, escrit en cinc idiomes.

Amb el conte signat per en Petere, el fill de la Bienvenida, vam marxar a casa ben felices d'haver tingut l'oportunitat de conèixer i acomiadar aquest personatge que ens ha robat el cor.

Amor & shakespeare

Ahir vam anar al Poliorama a veure Amor & Shakespeare, dirigida per en Josep Maria Mestres. Deliciosa. Una obra fresca i àgil, que t'arrenca el riure a cada moment i et fa gaudir de l'agudesa i l'enginy del TEATRE en majúscules de Shakespeare i l'excel·lent interpretació del planter d'actors que la fan possible. Amb una escenografia mínima, actors i actrius et captiven i et conviden al seu joc, al d'interpretar tres històries d'amor del dramaturg anglès que, tot i haver estat escrites fa més de quatre segles, encara són vigents i et mostren, com un mirall que reflecteix amb gràcia les debilitats humanes, les transformacions que pateixen els malalts d'amor. I així reconeixem la fragilitat de les promeses d'amor etern; la tendresa que s'amaga en els cors més durs, que no són més que una cuirassa que els protegeix de la vulnerabilitat d'estimar; el poder de l'amor de trastocar-ho tot, i convertir l'amic en enemic... I perquè tots n'hem begut, d'aquesta aigua, ens en podem riure, i això és el que vam fer. I per arrodonir-ho tot, hi va haver cançons, i violins, i xilòfons... us convido a veure-la! Tres shakespeares en un: Molt soroll per no res, Els dos cavallers de Verona i Treballs d'amor perduts.

Relatos salvajes

Quina salvatjada!!! Encara ric, en silenci, quan la recordo.  El director argentí Damián Szifón ens regala sis relats, a quin més bèstia, que ens mostren fins on podríem arribar si davant els revessos de la vida ens deixéssim endur per la ràbia, la venjança o el rencor... si perdéssim per complet el control davant una situació que es pot presentar qualsevol dia: un atropellament, el descobriment d'una infidelitat, la grua que actúa per enèsima vegada... I així veiem personatges cegats per la ira que, lluny de poder trobar una solució raonada als conflictes, compliquen allò que ja era difícil fins a tal punt que sobrepassen els límits i la situació es torna grotesca, i aquí sorgeixen el somriure i fins i tot la rialla. Penses: "però què bèsties”, i et recordes d'aquelles converses hilarants amb els amics, en què tot s'exagera, i aquí tens el plaer de veure aquesta bogeria feta realitat, i penses que sembla impossible, però que segur que hi ha energúmens així. O potser no. A mirar-la!

Una cuestión de tiempo

Què faria si tingués el poder de poder viatjar al passat sempre que volgués per reviure o reescriure algun moment de la meva vida?  Aquest és un do que per força et fa valorar les experiències viscudes, amb les seves conseqüències, i allò que realment és important. N'hi ha que s'han perdut cercant la riquesa sense adonar-se que aquest camí els allunyava cada vegada més de la felicitat, però com que estem davant una comèdia romàntica, l'entranyable protagonista del film (interpretat per Domhnall Gleeson), sabrà trobar la manera de treure'n el suc per exprèmer la vida i assaborir-la al màxim. En això l'hauran ajudat els savis consells del seu pare, que, com tots els homes de la família, posseïa aquest poderòs do. I entendreix i emociona veure la relació que tenen pare i fill, i com les ensenyances dels pares poden ser píndoles de felicitat.

Si bé sempre m'espanta l'etiqueta de comèdia romàntica, puc dir que aquesta pel•lícula m'ha agradat, i molt. Per la frescor i senzillesa dels personatges principals, pels diàlegs i l'humor, i perquè m'ha mogut alguna coseta aquí dins, com fan les bones pel•lícules. I és que a la vida, poques són les coses realment importants: l'amor, la família, la salut... i dues que no podem deixar de banda, perquè fan que cada dia pugui ser extraordinari i diferent de l'anterior: l'humor i l'entusiasme.

També et fa pensar com qualsevol petit canvi en el passat pot ser trascendent pel futur, ja que de vegades una peça engega un engranatge de dimensions impensables. Així que, si pogués retrocedir en el temps, que seria molt útil per fer petits canvis en aquelles situacions innocents en què fas el ridícul d'una manera tremenda, potser no ho faria. Sense aquells moments d'espantós ridícul estaria on sóc? Seria la mateixa? Per si de cas, deixem-ho tot com està i collige, virgo, rosas...

Així que, amb energies renovades, us deixo per anar a gaudir d'un dels moments màgics que et regala la vida: jugar amb la meva filla.