El rei Lear

En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.

El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa,  tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.

Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.

En definitiva, tot un luxe.

No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.

Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia

Una altra pel•lícula

Segona cita amb La Brutal. El duet Selvas-Manrique no defrauda. Aquesta vegada la direcció l'assumeix el Julio Manrique, que s'enfronta, per tercera vegada, a un text de Mamet que interpreten ells mateixos i la Mireia Aixalà, també excel•lent en el seu paper.

L'obra arrenca amb una explosió de música, que sempre té un lloc predilecte en els muntatges del Julio. Comencem, doncs, amb energia, amb un projecte cinematogràfic que, si es materialitza, pot engreixar les arques del productor Bob Gould, recentment ascendit, i que li pot canviar la vida al seu vell amic, en Charlie, que és qui ha aconseguit la proposta d'una estrella de Hollywood per a fer una pel•lícula amb ells. El cinema és vist pels dos productors com un mitjà per a guanyar diners, on no hi té cabuda l'art si no fa omplir cadires. Però si bé l'olor dels dòlars fa embogir d'alegria en Charlie, qui no n'ha tingut mai, en Bob, malgrat l'excitació, reconeix que els diners no fan la felicitat, sinó que es limiten a omplir-te la vida de coses. 

Aquesta solitud des del poder i una aposta esbojarrada, és el que porta en Bob a intimar amb la nova secretària, que el farà trontollar en els seus ideals: i si aposten per un cinema que vagi més enllà del benefici econòmic i serveixi per obrir els ulls de l'espectador?

La polèmica està servida, el dubte entre en joc per fer trontollar uns ideals, i ens debatrem entre el negoci i l'art, reflexionarem sobre l'amistat i la fidelitat, sobre les oportunitats úniques, sobre la solitud del poder i el poder transformador de la seducció...

Si bé la primera escena pot semblar una mica redundant, crec que això ajuda a explicar millor la reacció brutal d'en Charlie a la tercera. L'obra va in crescendo, fins arribar al clímax final.

La cirereta, el tràiler de la pel•lícula que sortirà de l'estudi, que ofereix la nota final d'humor i ho arrodoneix tot.

Assajant Una altra pel•lícula

Mamet contra Hollywood. El Periódico

Whiplash

Fa un parell de dies vaig veure Whiplash. La pel•lícula tracta de l'experiència d'un jove baterista (interpretat de manera excel•lent per en Miles Teller) que persegueix aferrissadament el seu somni de fer-se un nom en la història de la música. Quan el reconegut professor Terence Fletcher es fixa en ell, la persecució d'aquest somni, que es comença a entreveure com a quelcom possible, comença a transformar-se en una obsessió. En Fletcher, per qui el plat de bateria que en 'Papa' Jo Jones li va tirar pel cap a en Charlie Parker durant un concert va ser l'incentiu que el va portar a ser qui va ser, empra amb els músics que dirigeix un mètode basat en la humiliació i el terror, i, ATENCIÓ SPOILER, la pel•lícula sembla reafirmar aquesta tesi.

Veiem un alumne que es pren la seva afició de manera malaltissa, el que et fa pensar que sota aquesta pressió poc és el que pot gaudir del millor jazz. Deixa amor, rebutja l'amistat i lluita contra natura, en solitari, per a guanyar-se la fama. Són interessants les reflexions que fan Música Creativa al seu bloc, en què professors de bateria rebaten 10 mites de la pel•lícula.

Tot i això, la veritat és que la pel•lícula t'atrapa i et manté en tensió, i que gaudeixes amb el treball d'interpretació dels dos actors principals. Amb alguns moments brutals, et fa reflexionar en com n'és de difícil el camí de la fama, fet ben sovint de renúncies i sacrificis, i en el perill que l'exigència mati el gaudi. També m'ha fet pensar en allò que esperona els alumnes a donar el màxim d'ells mateixos. La pel•lícula em va agradar, i encara més el fet que, un cop vista, et podries passar llargues estones reflexionant sobre allò que explica.
Us convido a que la mireu!

Adiós Bienvenida

Aquest diumenge, dins el festival Escena Poblenou, vaig anar a veure amb l'Arlet un espectacle de titelles entranyable: Adiós Bienvenida, de la companyia Mimaia-teatro.

Ha arribat el dia del comiat de la Bienvenida, i abans del darrer adéu tanquem els ulls i viatgem en el temps, a la seva infància, joventut i maduresa, viscuts entre fogons i sardines, en aquell espai que no pertany a la terra ni al mar, com és el port, un indret propici per als somnis i la nostàlgia. D'aquesta manera, el seu comiat s'omple de contingut i ens commou. I de la seva mà assaborim l'amor  i la desil•lusió, el renaixement i la buidor, l'esforç i el treball i el desig d'aventura...

És una obra tendra i intimista, però a la vegada molt alegre i plena de vida i humor. La poesia hi és present en tot moment, des de la confecció dels titelles, fets amb cartes reals de comiat, fins als símbols, com els núvols de ferralla i culleretes que perseguien la Bienvenida en els moments més desoladors de la seva vida.

L'escenografia és càlida i plena de sorpreses: una taula de fusta amb mil finestres i amagatalls. A través d'una d'aquestes finestres coneixerem un dels personatges més entranyables del port, la polifacètica Mina Trapp: actriu, titellaire, escenògrafa, música... que ens delectarà amb les seves cançons i el so del seu acordió. Ella i la Dora Cantero, autora del text, donen vida a aquest espectacle que ha estat guardonat amb quatre premis.

En acabar l'espectacle hi ha la possibilitat de veure de prop l'escenografia i els titelles, i de comprar el conte, escrit en cinc idiomes.

Amb el conte signat per en Petere, el fill de la Bienvenida, vam marxar a casa ben felices d'haver tingut l'oportunitat de conèixer i acomiadar aquest personatge que ens ha robat el cor.

Amor & shakespeare

Ahir vam anar al Poliorama a veure Amor & Shakespeare, dirigida per en Josep Maria Mestres. Deliciosa. Una obra fresca i àgil, que t'arrenca el riure a cada moment i et fa gaudir de l'agudesa i l'enginy del TEATRE en majúscules de Shakespeare i l'excel·lent interpretació del planter d'actors que la fan possible. Amb una escenografia mínima, actors i actrius et captiven i et conviden al seu joc, al d'interpretar tres històries d'amor del dramaturg anglès que, tot i haver estat escrites fa més de quatre segles, encara són vigents i et mostren, com un mirall que reflecteix amb gràcia les debilitats humanes, les transformacions que pateixen els malalts d'amor. I així reconeixem la fragilitat de les promeses d'amor etern; la tendresa que s'amaga en els cors més durs, que no són més que una cuirassa que els protegeix de la vulnerabilitat d'estimar; el poder de l'amor de trastocar-ho tot, i convertir l'amic en enemic... I perquè tots n'hem begut, d'aquesta aigua, ens en podem riure, i això és el que vam fer. I per arrodonir-ho tot, hi va haver cançons, i violins, i xilòfons... us convido a veure-la! Tres shakespeares en un: Molt soroll per no res, Els dos cavallers de Verona i Treballs d'amor perduts.

Relatos salvajes

Quina salvatjada!!! Encara ric, en silenci, quan la recordo.  El director argentí Damián Szifón ens regala sis relats, a quin més bèstia, que ens mostren fins on podríem arribar si davant els revessos de la vida ens deixéssim endur per la ràbia, la venjança o el rencor... si perdéssim per complet el control davant una situació que es pot presentar qualsevol dia: un atropellament, el descobriment d'una infidelitat, la grua que actúa per enèsima vegada... I així veiem personatges cegats per la ira que, lluny de poder trobar una solució raonada als conflictes, compliquen allò que ja era difícil fins a tal punt que sobrepassen els límits i la situació es torna grotesca, i aquí sorgeixen el somriure i fins i tot la rialla. Penses: "però què bèsties”, i et recordes d'aquelles converses hilarants amb els amics, en què tot s'exagera, i aquí tens el plaer de veure aquesta bogeria feta realitat, i penses que sembla impossible, però que segur que hi ha energúmens així. O potser no. A mirar-la!

Una cuestión de tiempo

Què faria si tingués el poder de poder viatjar al passat sempre que volgués per reviure o reescriure algun moment de la meva vida?  Aquest és un do que per força et fa valorar les experiències viscudes, amb les seves conseqüències, i allò que realment és important. N'hi ha que s'han perdut cercant la riquesa sense adonar-se que aquest camí els allunyava cada vegada més de la felicitat, però com que estem davant una comèdia romàntica, l'entranyable protagonista del film (interpretat per Domhnall Gleeson), sabrà trobar la manera de treure'n el suc per exprèmer la vida i assaborir-la al màxim. En això l'hauran ajudat els savis consells del seu pare, que, com tots els homes de la família, posseïa aquest poderòs do. I entendreix i emociona veure la relació que tenen pare i fill, i com les ensenyances dels pares poden ser píndoles de felicitat.

Si bé sempre m'espanta l'etiqueta de comèdia romàntica, puc dir que aquesta pel•lícula m'ha agradat, i molt. Per la frescor i senzillesa dels personatges principals, pels diàlegs i l'humor, i perquè m'ha mogut alguna coseta aquí dins, com fan les bones pel•lícules. I és que a la vida, poques són les coses realment importants: l'amor, la família, la salut... i dues que no podem deixar de banda, perquè fan que cada dia pugui ser extraordinari i diferent de l'anterior: l'humor i l'entusiasme.

També et fa pensar com qualsevol petit canvi en el passat pot ser trascendent pel futur, ja que de vegades una peça engega un engranatge de dimensions impensables. Així que, si pogués retrocedir en el temps, que seria molt útil per fer petits canvis en aquelles situacions innocents en què fas el ridícul d'una manera tremenda, potser no ho faria. Sense aquells moments d'espantós ridícul estaria on sóc? Seria la mateixa? Per si de cas, deixem-ho tot com està i collige, virgo, rosas...

Així que, amb energies renovades, us deixo per anar a gaudir d'un dels moments màgics que et regala la vida: jugar amb la meva filla.

A escondidas

Que sol que s'està, a l'amagatall... Recordo la pel•lícula amb molta dolçor i una mica de nostàlgia. Parla de sentiments i experiències tan universals i intenses com el primer amor, una injecció de vida i sensacions desconegudes que et transformen de la nit al dia. 

Aquest film de Mikel Rueda ens fa pensar en aquelles persones que han entrat de sobte a la nostra vida i tenen la força de capgirar-ho tot. Sorprèn com un desconegut pot trobar-se,  en unes setmanes, al centre de la nostra existència.
En aquest cas es trobaran dos joves de 15 anys, l'Ibrahim i el Rafa, que a mesura que s'aniran coneixent, aniran descobrint nous sentiments que voldran viure intensament, però que hauran d'amagar. La pel•lícula retrata com és de difícil viure l'homosexualitat a l'adolescència, però ens parla també de l'amistat i de la història que hi ha al darrere de cada persona que viu al país relegada a l'ombra, per la seva condició d'immigrant. Perquè el títol no fa referència només a aquest amor jutjat, sinó també a la dramàtica situació del noi marroquí que fuig, desorientat, perquè en un parell de dies serà expulsat del país.
Crec que un dels encerts del film són els actors. El Germán Alcarazu i l'Adi Koukouh interpreten els dos protagonistes, i aconsegueixen emocionar i fer creíble la història. També em va encantar el Joseba Ugalde, el noi que interpreta el millor amic d'en Rafa, que irradia bondat i senzillesa.


Aquí teniu el tràiler:

   

Ànima

Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure.

Wadji Mouawad. Líban. Exili. Poesia. Guerra. Paraules sàvies. Emoció. Violència. Veritat.

Primer va ser al teatre, amb la inoblidable Incendis. Ara m'ha captivat durant dies sencers amb aquesta Ànima que et torna a portar de la mà a les profunditats de l'abisme, perquè tastis de nou el gust amarg de la terra i t'endinsis, a poc a poc, a l'infern. L'infern de la brutalitat de què és capaç l'ésser humà, l'horror de la guerra, el dolor punyent del coneixement.

A Incendis, va ser la lectura d'un testament allò que va portar els protagonistes a fer un viatge espaordidor als seus orígens. Aquí, serà el brutal assassinat de la seva dona el fet que precipitarà en Wahhch Debch a la recerca del seu assassí, alhora que traurà del llot uns records que el menaran a descobrir la terrible veritat dels seus orígens.

Un ratpenat, una mosca, un llop, un cavall, i així fins a 56 animals, ens relataran el seu periple a través d'Amèrica, i al mateix temps que se'ns anirà revelant la història, anirem endinsant-nos en l'ànima animal, en la seva visió particular dels fets i la vida, i bèsties i homes ens confondran posant-nos davant dels ulls el plaer de la sang de  què són capaços els humans, la ceguera dels homes enfront l'instint animal que ensuma perill i bondat, la bèstia que rau en l'home i la humanitat que hi ha en les bèsties.

Lectura obligatoria.

Aquí us deixo una crítica que val la pena llegir, i que ens ajudarà a conèixer els orígens de la novel·la i el seu autor.

I aquí alguns fragments que m'han captivat, amb el número de pàgina que fa referència a l'edició de Periscopi:

Davant seu es dreçaven mobles i objectes, insuportables en el seu mutisme, la seva indiferència davant de la desgràcia. (p. 16)

Sóc un descobridor. Això no obstant, plana una maledicció, hi ha un malefici que s'acarnissa i em fa la vida impossible perquè malgrat tota l'empenta amb què em dirigeixo cap a contrades ignotes em trobo condemnat a anar a raure a llocs que he recorregut mil vegades. (un peix dins una peixera: p.24)

Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. [...] Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Han rebut la pura verticalitat en present i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. (p.115)

El món és vast, però els humans s'encaparren en anar allà on se'ls esqueixa l'ànima. (p.139)

Els humans són insensibles a aquestes premonicions. Tot el que han guanyat en paraules, ho han perdut en percepció. (p.365)

Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens falta. (p.416) 

Incendis

Hi ha incendis que no es poden sufocar ni amb l'aigua de tot un mar. Incendis que et cremen per dins i deixen un terreny erm allà on encara hi havia vida. Dilluns vaig viure un d'aquests incendis. I dic viure perquè, des de la meva cadira, a la Biblioteca de Catalunya, no em vaig sentir ni per un moment espectadora, sinó que em vaig veure immersa en el drama que s'hi representava i en què els actors i actrius s'hi deixaven la pell.

Amb la lectura del testament de la Nawal es desferma la tempesta. La Jeanne i en Simon es veuran obligats a complir les últimes voluntats d'una mare que mai els ha anomenat fills seus, d'una dona que ha decidit passar una part de la seva vida en el més absolut silenci i que els ha amagat un secret que ara hauran de decidir si volen conèixer, i fer-ho no serà fàcil: hauran de viatjar al país d'origen de la mare, al Líban, i penetrar en una realitat d'una cruesa i amargor difícils d'assimilar: el fill robat i una vida de recerca; l'estupidesa d'una guerra que es basa en la venjança, alterna, d'uns i altres; la lectura i l'escriptura com a portes cap a la llibertat; la promesa feta a l'àvia d'abandonar la ràbia que mena a la destrucció; el cant que uneix les dones; l'amor incondicional d'una mare, però també la seva incapacitat per estimar, fruit dels horrors de la guerra...

I és que no pot ser menys: es tracta d'un text d'en Wadji Mouawad, terrible i colpidor, portat a escena de la mà de l'Oriol Broggi. Commovedor. La força del text i de la interpretació dels actors, immillorable, atrapen l'atenció de l'espectador. No calen, doncs, escenografies exuberants: només la sorra, per on caminaran i s'arrossegaran els personatges, i que serà apartada, i mullada, i regada de sang.

En Julio Manrique i la Clara Segura broden els papers protagonistes a la meravella, però no contents amb això, es desdoblen i fan, a la vegada, de pare, de fill, d'infermer... i de mare i filla. 

Més de tres hores de tragèdia que t'atrapen des del primer moment i et fan pensar en el mite d'Èdip, en les conseqüències nefastes de la manca de l'amor matern, en l'absurd i l'horror de la guerra... 

No tinc més que paraules d'admiració per aquesta obra mestra.