De tal padre, tal hijo

Què faries si un dia descobrissis que el teu fill de sis anys no és en realitat el teu fill, ja que en néixer, a l'hospital, el van intercanviar per un altre? Els protagonistes d'aquest film es troben d'un dia per l'altre en aquesta difícil situació: haurien de recuperar el seu fill biològic i tornar als seus pares el nen que han criat des de la naixença o bé renunciar-hi i continuar essent els pares d'aquell infant a qui han estimat des del primer dia? En Ryoata, un arquitecte ben situat, per qui la feina i el prestigi laboral tenen més pes que poder compartir el temps amb el seu fill i la seva dona, veu com el món ferm i segur que havia construït fins al moment es desmorona, i sent el pes de la sang, el vertigen de veure com una família amb uns valors tan diferents als seus ha criat el seu fill... però també descobreix la màgia de compartir el temps amb els fills i com allò que és més important no es pot pagar amb diners. Buf! Només posar-me en situació ja tremolo! Si us atreu l'argument, us encantarà la pel•lícula! Jo us la recomano. Mireu el trailer!

Boyhood

És difícil parlar d'una pel•lícula quan l'has vist en quatre o cinc sessions, a aquelles hores en què ha cessat el tràfec dolç però esgotador dels nens i el relax et porta a lliurar una batalla perduda per endavant amb la son. Tot i això, puc dir que Boyhood m' ha deixat un dolç regust. M'ha agradat acompanyar en Mason en el seu pas de la infància a l'edat adulta i poder veure com el pas del temps, vertader protagonista de la història, el canvia i el nen es va fent home, i alhora que el seu cos es va transformant, la seva personalitat es va esculpint amb vivències com el retorn del seu pare (interpretat per l'Ethan Hawke), la convivència amb un padrastre alcohòlic, l'afició per la fotografia o el descobriment de l'amor. Tot un encert aquest màgic experiment de rodar el film durant 12 anys; un elogi a la lentitud, tan necessari en aquesta època d'activitat frenètica. Un dels moments que per mi ha estat colpidor és quan la mare, a qui dóna vida la guardonada Patricia Arquette, en veure que el seu fill petit abandona el niu per anar a la universitat, sent el pes, a les entranyes, de la buidor d'una vida que l'ha decepcionada, com una mala pel•lícula de la qual t'havien explicat meravelles: "Pensava que hi havia alguna cosa més!".

Aquí teniu el tràiler amb una música preciosa

Ryan'ns song

Wonder

Feia temps que un llibre no em feia plorar. Wonder m'ha emocionat tant que als últims capítols no he pogut contenir les llàgrimes. I no he plorat de pena, sinó d'emoció, d'alegria, d'admiració, en veure com l'Auggie, aquest nen de deu anys que comences a adorar ja a les primeres pàgines, ha anat vencent les dificultats i ha anat conquerint a poc a poc aquesta felicitat que sovint se li resisteix a causa de la greu malformació facial que pateix. 

Ja  sé  que  no  sóc  un nen de deu anys normal i  corrent.  Vull dir  que  faig  coses normals:  menjo  gelats,  vaig  en  bici,  jugo  a pilota,  tinc  una  Xbox.  Tot  això  fa  que sigui  normal.  Suposo.  I  jo  em  trobo  molt  normal.  Per  dins.  Però  jo  sé  que  els nens  normals  i  corrents  no  fan  que  els  altres  nens  normals  i corrents  fugin cridant  del  parc.  Jo  sé  que  els  nens  normals  i corrents  no  se’ls  queda  mirant tothom  a  tot  arreu  on  van. Si  em  trobés  una  llàntia  màgica  i  només  li  pogués demanar  un  desig,  demanaria  tenir  una  cara  normal  que  no cridés  gens  l’atenció. Demanaria  poder  anar  pel  carrer sense  que  la  gent,  al  veure’m,  fes  allò  d’apartar la  vista. ¿Sabeu  què  crec,  jo?  Que  l’única  cosa  que  fa  que  no  sigui normal  és  que ningú  m’hi  troba. 

Així comença Wonder, amb un llenguatge senzill i àgil, i em recorda a El curiós incident del gos a mitjanit o a El nen amb pijama de ratlles, novel•les que poden agradar al públic juvenil i a l'adult, al mateix temps, i que et fan oblidar-te de qui ets i connectar de ple amb el nen protagonista i veure el món a través dels seus ulls.
Els encerts? El llenguatge, proper; els personatges, adorables: no només l'August, sinó tots aquells que l'envolten (els seus pares, la seva germana Via, el director de l'escola i els companys i amics); el joc amb els diferents punts de vista, que ens permet conèixer la mateixa realitat a través de la mirada de sis personatges diferents, i entendre la complexitat de la vida; i la lliçó de vida que es desprèn a partir de l'experiència de la diferència, que si bé ens pot espantar, també ens pot fer més humans i, en conseqüència, més feliços.
Una novel•la dolça i amarga, plena d'humor, fresca, ràpida de llegir i que no et deixa indiferent. La seva lectura m'acompanyarà uns dies!

Una giornata particolare

Ahir vaig tenir la gran sort de viure una giornata particolare a la Biblioteca de Catalunya. Endinsar-se en l'espai de la biblioteca ja és un plaer per als sentits; fora deixem un món per descobrir-ne un altre que sembla pertànyer a un altre temps, un temps que passa més lent i que et fa mirar al teu voltant amb l'atenció de l'explorador que intueix que en qualsevol moment pot trobar un tresor: un poblat amagat sota la vegetació o les restes òssies d'una espècie desconeguda. Vaig seure a la cadira i em vaig refugiar en la intimitat del teatre. Una projecció que ens situava en el context històric de l'obra ens remetia alhora als seus antecedents fílmics, i ens mostrava la Sofia Loren que va ser en un altre temps l'Antonietta que ahir encarnava magistralment la Clara Segura.

Itàlia, 1938. Mussolini organitza una marxa militar a la qual hi assistirà el mateix Hitler. Un tràfec a casa de l'Antonietta, ja que el seu marit i els seus 6 fills es preparen per presenciar l'esdeveniment. Ella, fidel admiradora del duce, restarà a casa: hi ha tanta feina a fer... i poc imagina que serà en aquest humil espai on hi tindrà lloc un esdeveniment que, més silenciós, capgirarà la seva vida i li permetrà obrir escletxes que deixaran aflorar, ni que sigui tímidament, l'autèntica Antonietta. La casual coneixença que farà del seu veí, un home perseguit pel règim per la seva homosexualitat, desfarà, com si fos cera, la façana que protegeix l'Antonietta i ens mostrarà una dona que se sap humiliada, desitjosa de sentir-se desitjada i que ha soterrat els somnis de felicitat que de ben segur un dia va tenir. 

Aquest home capaç de transformar la seva vida en unes poques hores no era un altre que el Gabriele, interpretat amb una delicadesa suprema per en Pablo Derqui, que ens mostrava un home sensible, turmentat, rialler, amb ganes de volar i d'assaborir la llibertat a través del ball, la lectura i les paraules. 

Silencis, mirades, el joc d'apropar-se i allunyar-se, paraules enverinades de la portera que tractarà d'inocular la malfiança dins el cor de l'Antonietta i algunes frases que et fan aturar, com aquella que diu en Gabriele: "l'ordre és la virtut dels mediocres". Ai,  quants interrogants ens obren aquestes sentències...

Passada una hora i quaranta minuts, t'adonaves que la parella t'havia guanyat el cor, i que t'acompanyarien durant uns quants dies allà on anessis. Que amarga, injusta i contradictòria pot ser la vida i, alhora, quants tresors es poden descobrir en unes hores o en el cor d'un sol home...

Pel que fa a l'escenografia, mai em deixarà de meravellar la màgia del teatre, que et permet que, de forma totalment subconscient, el teu cervell sigui capaç de completar l'escena o de jugar amb ella de manera que totes les peces encaixin i ens imaginem dins l'espai creat. Així, els pisos dels dos veïns, que sabem que són un enfront de l'altre, els trobarem de costat, i no se'ns farà estrany; i uns cordills i la roba estesa transformaran, en uns segons, l'interior de les cases en el terrat on s'estén la bugada. He de confessar que, per mi, no hi ha una imatge més poètica que la roba estesa, ja sigui un dia de sol, de pluja o de vent.

Us convido, doncs, a gaudir de l'obra, que encara la podrem veure de gira. Per la meva part, buscaré la pel.lícula, perquè serà divertit comparar-les.

Us deixo amb les paraules d'Oriol Broggi, a qui he d'agrair la bona estona que ens ha fet passar:

“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora. 

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

Gran descobriment! Feia anys que tenia aquesta extraordinària novel·la al prestatge, però mai em decidia a llegir-la. He de confessar que m'espantaven les seves més de 700 pàgines. Fa unes setmanes la vaig tornar a mirar de reüll i vaig pensar que havia arribat l'hora, i la veritat és que em va  atrapar ja des del principi. En primer lloc, per la prosa, per la seva capacitat de descriure cada personatge o situació com si fos quelcom únic ("tenía los hombros caídos y la ropa le sentaba mal: siempre tenía aspecto de que lo acabaran de asaltar para robarle el dinero del almuerzo"). No hi ha res que sigui simplement verd, o vermell, sinó que l'autor ens revela els matisos de la realitat i hi aprofundeix ("con los ojos del color gris pálido del agua de lluvia encharcada en un plato olvidado en el alféizar de una ventana"). Però no penseu que el ritme és lent, no; sense ser trepidant, podríem dir que l'acció avança sense pausa, però sense pressa, un andantino. De tant en tant, també trobes petits tresors que et fan somriure perquè amaguen grans veritats, en algunes frases molt ben trobades ("se consideraba feo, pero era porque nunca había visto su cara en estado de reposo").

L'argument i els personatges, un altre encert (no hi trobareu, aquí, cap crítica negativa, enamorada com he quedat del llibre i el seu autor, a qui acabo de descobrir). Ens situem a Nova York, als anys 40. Joe Kavalier, entusiasta practicant de l'art de l'escapisme, aconsegueix fugir de la Praga ocupada pels nazis i se'n va a viure amb el seu cosí, Sam Clay, a Brooklyn. Allà se n'adonaran del potencial que tenen si uneixen els dots de guionista d'en Clay amb l'art del dibuix d'en Joe i s'embarcaran en l'aventura d'entrar al món del còmic creant una sèrie de superherois, entre els quals destaca L'Escapista, que els portarà a la fama. L'Escapista permetrà en Joe lluitar, encara que sigui en el món de la ficció, contra l'imperi nazi. I veurem com la ficció té conseqüències en la vida real, i descobrirem l'angoixa d'un jueu en els seus intents per salvar la seva família que es troba a Praga, i assistirem al naixement dels còmics a EEUU, i a la seva evolució, viurem l'amor, l'homosexualitat, les ganes de fugir, coneixerem gòlems que són símbols, sentiments de venjança, autodestrucció, comprensió, perdó... Una novel·la complexa que comprèn tot un món i que va ser mereixedora del premi Pulitzer l'any 2001. Si algú encara no l'ha llegit, que no la deixi escapar!!

Ressenya de Reflexiones de un tipo con boina

Article a El País sobre la possible adaptació de la novel·la a la gran pantalla

Timó d'Atenes

Ahir vam anar al Teatre Auditori de Granollers a veure l'adaptació de Timó d'Atenes, de William Shakespeare. Amb en David Selvas a la direcció i Julio Manrique com a actor principal, l'obra va combinar el text sempre brillant i revelador de la condició humana de Shakespeare, amb una escenografia, vestuari i ambientació completament actuals. Vaig gaudir del primer a l'últim minut de l'espectacle!

Veiem encarnada en Timó la generositat sense límits i alhora la mala gestió dels béns, així com una elevada concepció de l'amistat. I la tragèdia arriba: què li passa al nostre protagonista quan la fortuna s'esvaeix? Vam poder assistir a l'ensorrament del protagonista, que de l'eufòria i la bondat sense límits passa a l'odi i la misantropia en veure com quan la fortuna vola, els amics s'esvaeixen. La festa i música (per cert, tan ben triada) inicials acaben donant pas, amb els canvis que va patint l'escenografia, a un gran abocador que serà la nova llar del protagonista. En Sergi Pompermayer i en David Selvas, que ha assumit l'adaptació de l'obra, han canviat l'exili al camp per aquest nou escenari que és l'abocador de deixalles. I així veiem com n'és d'actual l'obra, en què aflora la crisi del sistema i la pobresa límit, tant econòmica com de valors. En Timó dirà: "Els que deveu diners, aguanteu fort i no els torneu; sortiu amb ganivets per tallar el coll als vostres creditors! Criats, robeu; els vostres amos són més lladres que vosaltres; roben a l'empara de la llei". L'obra ens incita a la rebel·lió i ens alerta dels falsos aduladors, però també ens mostra que existeix l'amistat sincera, encarnada en Flàvia, personatge que interpreta la Marta Marco.

El viejo y el mar

Fa molts anys em vaig comprar El vell i el mar en versió original, pensant, ingènua de mi, que com era una novel·la curta, em seria fàcil de llegir. Així que, diccionari en mà, no vaig passar de les deu pàgines i vaig desistir de conèixer la proesa del vell pescador Santiago en aigües cubanes. L'altre dia vaig trobar una versió en castellà a casa dels meus sogres i se'm va il·luminar la cara: "ara és el moment!". I sí, he pogut embarcar-me amb el vell i navegar mar endins, i assistir a una lluita titànica amb un peix espasa gegant carregat de simbolisme. A l'inici de la novel·la, si llegim dins els ulls de l'ancià, entendrem per què més endavant és capaç de derrotar l'animal, i és que "todo en él era viejo, salvo sus ojos; y éstos tenían el color mismo del mar y eran alegres e invictos". Doncs sí, invictos, a la darrera etapa de la seva vida el vell es negarà a donar-se per vençut i lluitarà per la seva vida, però també per una necessitat de superació personal, i per la seva dignitat. El jove Manolín, que l'havia deixat d'acompanyar després de 84 dies sense pescar, tornarà a fer-se a la mar amb el seu mestre, de qui sent que encara té molt per aprendre. Així doncs, malgrat els taurons hagin acabat amb el preciat trofeu d'en Santiago, aquest li servirà al vell per recuperar l'admiració dels seus companys d'ofici i, sobretot, per retrobar la confiança en ell que havia perdut feia un temps. 

El pròleg d'aquesta edició de Círculo de Lectores és de Baltasar Porcel. Allà podem trobar les paraules de l'autor, quan es referia a la seva novel·la: "Este libro pudo haber tenido más de mil páginas e incluir a cada uno de los personajes de la aldea y todos los procesos de cómo se ganaban la vida, cómo nacían, se educaban [...] he tratado de eliminar todo lo que sea innecesario, para comunicarle una experiencia al lector, de modo que después que él haya leído algo, eso se convierta en parte de su experiencia y parezca haber sucedido en realidad". I és veritat que, uns dies després de la lectura, encara penso en el vell, i en el seu retorn a la costa amb l'esquelet del peix espasa, símbol, alhora, de la seva victòria i la seva derrota.

Per últim, un article d'en Jordi Llavina que recomano vivament: 

Article de Jordi Llavina sobre El vell i el mar

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Aquesta ha estat una de les novel·les que he llegit aquest estiu, i la veritat és que no podria haver tingut una millor companya de vacances! Què en podria dir? Que les seves pàgines traspuen tendresa, humor, humanitat... Ens situem a Londres, el 1946. La Juliet Ashton, una escriptora londinenca, entra en contacte, per correu, amb els membres d'una societat literària de l'illa de Guernsey. A mesura que els va coneixent, i que va descobrint les seves vivències durant l'ocupació nazi, sent la necessitat de visitar l'illa i compartir el temps amb els seus habitants. I és que cap d'ells no té pèrdua!  Si en voleu saber més, només cal que la llegiu!

La hondonada

Amb aquesta novel·la he viatjat a l'Índia, aquest estiu, i he retrocedit en el temps per conèixer dos germans, en Subhash i l'Udayan, que van passar la seva infància jugant plegats a Calcuta, i que més endavant es van haver de separar per tal de poder seguir cadascun el seu camí. M'ha fet pensar en com les diferències de caràcter, que en els primers anys de vida no havien estat un obstacle per a ells (més aviat els enriquien i els permetien complementar-se), els van acabar distanciant amb la maduresa : els seus desitjos i objectius vitals cada cop eren més diferents, i van portar un germà a lluitar activament amb el moviment naxalita i l'altre a emigrar als Estats Units per tal de dedicar-se a la ciència. Qui s'hagués imaginat que aquell infant tindria un dia les mans tacades de sang, o que aquell altre amagaria a la seva filla la seva identitat, o que viuria tan lluny dels seus orígens...?  També veiem el poder destructor i transformador de la mort: el patiment de la mare que ha perdut un fill (hi ha alguna paraula que s'hi refereixi? si tenim el mot orfe per designar el fill que ha perdut els pares, també hi hauria d'haver un terme que es referís al pare que ha sobreviscut a un fill), o el de la dona que ha perdut el marit. L'autora també indaga en la figura de la mare, en com la mort del marit i de la seva pròpia ànima, tacada per un crim, pot impossibilitar una dona per complir amb la seva funció de mare.

Així doncs, la novel·la aborda diferents temes: l'Índia, la revolució, la mort, l'amor, l'emigració i el retorn a la terra...Una bona lectura!

Nina de miraguano

Ahir vaig escoltar "Nina de Miraguano", una de les 14 cançons que formen part del projecte Tants caps tants joguets (un disc sobre joguines amb música de joguina) de l'Orchestra Fireluche. En Pau Riba posa veu a l'esplèndid poema del multiinstrumentista David Sarsanedes que, entre altres instruments o objectes, toca la serra violí, l'harmònica o les llantes de bici. Us convido a tancar els ulls i visualitzar el poema, que ens descobreix, a cau d'orella, grans veritats.

La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d'arròs
i se t'endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d'ales d'aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l'aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d'una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d'errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que t'enamoris d'algú, t'entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T'estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te'n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l'hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos,
de la lluna dels teus pits,
de la carn de la teva cara,
de l'aigua dels teus ull,
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d'orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar,
que sovint és la lliçó més difícil d'aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fas gargots
mantingues la teva innocència lluny de l'abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
i... estigues contenta.