Y llovieron pájaros

He de confessar que tinc predilecció per les novel·les que em transporten a velles cabanes perdudes als boscos de Canadà o Alaska, a recer del tràfec humà. En part, perquè acostumen a estar habitades per personatges a primera vista insondables, amb la fortalesa dels arbres amb què han acabat mimetitzant; homes i dones amb poderoses històries que deixen endevinar amb comptagotes i amb un esperit lliure que sempre he admirat.

Y llovieron pájaros m’ha permès conèixer alguns d’aquests personatges, i m’ha fet reflexionar sobre com l’arribada de nous membres sempre canvia i modela la vida de les petites comunitats. Les interconnexions ens omplen de possibilitats, ens obren nous camins i poden transformar també la manera de relacionar-se dels membres més antics del grup. En aquest cas són dues dones (una anciana i una fotògrafa, cadascuna amb els seus anhels i el seu passat) les que irrompen en la vida de tres vells que habiten en un racó amagat dels boscos del Canadà.

També m’ha fet pensar en com una investigació, un reportatge, pot capgirar la vida de l’artista o el periodista que s’endinsa en aquest món que està descobrint, i en com l'art pot servir de refugi i bàlsam per a poder traginar, no amb lleugeresa, però sí de manera menys feixuga, les pedres que a un li cauen al damunt quan viu un trauma de tal magnitud com el d'en Boychuck, un dels darrers supervivents dels Grans Incendis.

Altres temes que s'exploren són el fet que mai és tard per a trobar la felicitat que sembla que ens ha estat negada, o com algunes persones, sense ser-ne plenament conscients, van relegant-se a un segon terme i van cedint el seu terreny a explorar la vida dels altres, fins a un punt que van convertint-se més en espectadors que en actors d'aquesta vida irrepetible, que no donarà segones oportunitats.

Per totes aquestes reflexions i aquests moments m'ha agradat llegir aquesta novel·la de la Jocelyne Saucier, publicada a l'editorial minúscula, amb un disseny de portada que em va enamorar.

L'últim amor de Baba Dúnia

"Durant la nit em torna a despertar el gall de la Maria, en Konstantin. Per a la Maria és una mena de substitut d'home. Ella el va criar i quan encara era un pollet ja l'amanyagava i l'aviciava; ara s'ha fet gran i no serveix per a res. Es passeja amb aire fatxenda pel pati de la Maria i em mira de reüll des de la distància. El seu rellotge interior no va a l'hora, ja des de sempre, però no crec que tingui a veure amb la radiació. No se la pot fer responsable de tot el que ve al món amb una tara."

Amb aquestes paraules comença aquesta deliciosa novel·la escrita per Alina Bronsky i publicada per l'editorial Les Hores (traducció d'en Ramon Farrés). 

M'agrada sentir la veu de la Baba Dúnia, una octogenària que viu a un poblet a la zona d'exclusió de Txernòbil, l'anomenada "zona de la mort". Va ser la primera persona a tornar a la seva terra després que els fessin marxar arran de l'accident de la central nuclear. La van seguir alguns més, com la seva veïna, la Maria, o en Petrov, amb un càncer escampat de cap a peus, que va fugir de l'hospital com si fos una presó. També la Lenotxka, feliç amb les seves gallines; el matrimoni Gavrilov, distants amb les persones, però cuidadors atents del seu hort i les seves roses; o en Sidorov, per qui mai és tard per cercar una esposa amb qui casar-se.

La seva filla va intentar que es desdís de tornar a Txernobo, però la Baba Dúnia no podia imaginar un altre indret on viure la seva vellesa. Com podria canviar la pau i la llibertat de casa seva i el seu hort per la grisor dels blocs de pisos de Malishi?

Escoltar la Baba Dúnia em transporta a les converses tranquil·les amb la gent gran, que són plenes d'humor i saviesa, i et tranmeten una pau com només ho fa la natura. La novel·la et permet viure la vida en un indret que hauria de ser inhòspit però que se't fa acollidor, poblat per personatges per qui la mort no habita tant en la radiació com en algunes formes de vida.

La vellesa, l'amistat, la vida i la mort, l'amor, la distància i la família es passegen per les pàgines d'aquest llibre que té fragments tan entranyables com el següent:

"Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L'herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d'un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides. El biòleg em va explicar per què els nostres ocells canten més fort que en qualsevol altre lloc. Després del reactor van sobreviure més mascles que femelles. Fins avui es manté aquest desequilibri. I són els mascles desesperats els qui s'esgargamellen cantant per trobar una bona femella."

Una educació

Recordo el dia que vaig veure per primera vegada la novel·la a la llibreria. Hi havia entrat per comprar un altre llibre, i em va cridar l'atenció. Vaig estar dubtant entre endur-me-la o no, i finalment vaig marxar deixant-la a l'expositor, molt ben acompanyada, prometent-li que ben aviat ens retrobaríem.

I així ha estat. Poc després de la nostra primera trobada, una companya me la va recomanar i me la va deixar, i l'he llegida, i l'he recomanada, i regalat... 

Una educació és la història de la seva autora, la Tara Westover, nascuda el 1986 a Idaho en el nucli d'una família mormona fonamentalista. La novel·la ens endinsa en un racó de l'oest americà, on la infància de la Tara es passeja entre la ferralla de l'abocador (el regne del pare, on se'ns descobreix la seva brutalitat) i la casa familiar, on conviuen l'aroma de les herbes de la mare, la violència del germà i els preparatius per afrontar l'adveniment de la fi del món. Aquest escenari, on no hi té cabuda l'escola, abocarà la Tara a la cerca d'un nou camí, d'una altra educació. I així, arribarà a la Universitat, i es descobrirà, i revisarà el seu passat i anirà comprenent i decidint.

Us deixo amb un dels fragments que m'han agradat especialment, tot i que us recomano que llegiu la novel·la!:

"Els vaig explicar que havia estat pobra, els vaig explicar que havia estat ignorant, i en explicar-los això no vaig sentir la més petita fiblada de vergonya. Només llavoras vaig entendre d'on havia vingut la vergonya: no era perquè no hagués estudiat en un conservatori de marbre, ni perquè el meu pare no fos un diplomàtic. No era perquè el pare estigués mig guillat ni perquè la mare el seguís. Havia vingut del fet de tenir un pare que m'empenyia cap a les fulles mastegadores de la podadora, en comptes d'apartar-me'n. Havia vingut d'aquells moments al terra, del fet de saber que la mare era a la cambra del costat, tancant els ulls i les orelles pel que feia a mi, i triant, durant aquell moment, no ser pas la meva mare."

El ferrocarril subterrani

Aquests dies de juliol, als indrets més recòndits i als moments més inesperats, ensopego amb la Cora. Se'm presenta de nena, a la plantació de cotó de Geòrgia, destral en mà, defensant la terra heretada de la seva àvia Ajarri, esclava com ella. "Potser em derrotaràs, però com hi ha món que et costarà".
Se'm presenta també durant la fugida, determinada a deixar enrere els horrors de l'esclavitud i a fer-se amb la llibertat que li ha estat negada a la seva raça. M'aturo i torno a entrar en la novel·la, i veig que no n'he sortit. Així són les novel·les que m'agraden. Em vaig ensopegant amb els seus personatges dia i nit, i em fan comprendre una mica millor l'ésser humà, els seus anhels i les seves misèries.  
També he trobat la mare de la Cora, i he intentat de mil maneres fer que es trobi amb la seva filla. Però ha estat en va. I aprenc, amb en Colson Whitehead, que sovint errem quan imaginem les vides d'aquells a qui hem perdut la pista, i aquestes fantasies poden fer trontollar la nostra felicitat.
Tanco el llibre agraïda per haver conegut l'existència del ferrocarril subterrani, la xarxa clandestina d'abolicionistes que es jugaven la vida per ajudar els esclaus a fugir als estats lliures del nord i del Canadà. I em ressonen les paraules d'en Lander:
"La raça blanca creu, i ho creu amb la mà al cor, que té dret a ensenyorir-se de la terra. A matar indis. A fer la guerra. A esclavitzar els seus germans. Si hi hagués justícia al món, aquesta nació no hauria d'existir, perquè els fonaments sobre la qual s'ha erigit són l'assassinat, la usurpació i la crueltat. I tanmateix som aquí."
En acabar una presentació del llibre, una senyora va anar a trobar l'autor per dir-li: "El seu llibre m'ha fet ser un ésser humà molt més empàtic." Amb això està tot dit. Una altra meravella de l'editorial Periscopi.

El pa dels anys joves

"Més endavant vaig meditar sobre com hauria estat tot si no hagués anat a l'estació a esperar Hedwig: m'hauria embarcat en una vida diferent com quan per equivocació puges en un altre tren, en la mena de vida que en un altre temps, abans de conèixer Hedwig, em semblava del tot acceptable". 

Heinrich Böll, El pa dels anys joves.

Aquest llibre em va caure a les mans fent caixes per a un trasllat, i en el decurs d'un procés de selecció tant místic com minuciós, quelcom em deia que havia de venir amb mi. Aquest estiu, a la regió  de l'Auvèrnia, enmig d'un paisatge generós i plaent, li he d'agrair, entre d'altres paraules o escenes, aquesta reflexió sobre els moments crucials de les nostres vides, sobre les decisions que ens portaran per un camí o per un altre de ben diferent, que potser mai sabrem si hauria estat millor, si ens hagués apropat una mica més o bé ens hagués desviat de la felicitat. Tal vegada ens l'hagués mostrada des d'un altre angle o ens hagués convertit en éssers ben diferents d'aquells qui hem acabat sent. M'agrada pensar en quants d'aquests moments decisius hi ha hagut a la meva vida, i en tots aquells que potser ho han estat, però  de manera tan discreta que no ho sabrem mai...

Obabakoak

Amb els temps convulsos que corren vam estar a punt de faltar a la nostra cita al Teatre Lliure, necessitàvem recuperar forces. D'altra banda ens pensàvem que trobaríem la sala mig buida, immerses com estàvem en el moment històric que estem vivint. Però el teatre era ple a vessar, tot i que als passadissos i la cafeteria senties retalls de converses comentant les informacions d'última hora. Vam decidir fer una pausa i submergir-nos en l'univers mític d'Obama, de la mà de Calixto Bieito.

Davant nostre es va desplegar un món poètic teixit de paraules, imatges, música, simbologia i dansa. Els personatges d'Obaba se'ns van anar mostrant, i amb ells els seus primers amors epistolars, i el paper que hi van jugar els pares, que oferien màgia i desencís a parts iguals; les seves pors (i és que a Obaba no et pots quedar dormit a la gespa, ja que els llangardaixos esperen el moment d'entrar-te per l'orella i devorar-te el cervell); la seva soledat; el desig; la mort; la identitat...

Va ser un plaer retrobar-me amb aquesta obra de Bernardo Atxaga que vaig llegir fa tants anys. No diré que fos fàcil, ja que el fet que fos en euskera i hagués de mirar als laterals per llegir els subtítols no em permetia assabentar-me del text i d'allò que passava a escena alhora. I havies d'estar molt pendent del text. En algun moment vaig tenir la sensació d'haver-me perdut un poc.

Malgrat això, vaig gaudir de la posada en escena (com sempre, agosarada), de la interpretació dels actors, de la proposta poètica que se'ns va oferir. Vaig tenir ganes de tornar a llegir l'obra que va donar renom internacional al seu autor.

Per si voleu llegir algunes informacions i crítiques...:

http://www.teatroarriaga.eus/programacion/obabakoak/

https://elpais.com/cultura/2017/10/18/actualidad/1508340362_960509.html

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/10/bieito-porta-al-teatre-lliure-lobabakoak-datxaga/

Gegants de gel

Aquest estiu vaig tenir el plaer de llegir Gegants de gel, una novel·la d'en Joan Benesiu que em va tenir atrapada durant unes setmanes. Mai es pot agrair prou a un autor aquest regal fet de bones històries explicades amb les paraules exactes. 

Què havia dut els protagonistes a fer el seu viatge als confins del món? Personatges d'arreu es troben al petit bar Katowice a la ciutat d'Ushuaia, a l'Argentina. I les històries es van teixint i anem descobrint què és allò que els ha empès a cercar la frontera. Una frontera que és geogràfica i personal, l'indret inhòspit on els personatges miraran de comprendre, refer, salvar i explicar les seves vides. 

Aquí us deixo alguns fragments, perquè aneu fent boca:

"Sense cap explicació possible continuava avançant mentre el sol queia amb la paciència de les aranyes, segur que faria blanc en el seu objectiu d'amagar-se sobre l'horitzó occidental, però qui sap en quin moment". (pàg.137)

"No era la primera estada que feia a soles pel planeta i sabia que és quan viatges a soles que et trobes amb la resta, és així com se't mostren de forma extraordinàriament detallada les vides dels altres. El magnetisme que irradia un altre ésser humà que t'escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teva vida permet el subministrament de les confidències. Aquella flaire del passat que portem a sobre i que volem esventar una mica mentre ens siga possible la comprensió d'algun semblant. L'anonimat que provoquen les ciutats llunyanes, la terra de frontera, és una ajuda cabdal per aquest mostrar-se de les vides." (pàg.126)

"Després de veure morir els companys que lluitaven de valent i sense recursos, Walter Reyes havia comprès que la vida no mereixia molts empipaments gratuïts, així que Blanca, que només tenia un any quan ell combatia, havia crescut en un ambient de lleugeresa i llibertat. [...] Hi havia dues maneres de sobreviure a un conflicte bèl·lic, una era parlant tot el temps del mateix i una altra era no obrir la boca mai." (pàg. 168)

Si voleu saber els premis que ha rebut la novel·la i com va arribar a ser publicada, podeu llegir: Joan Benesiu guanya el premi Crexells amb Gegants de gel

Bodas de sangre

Ahir vaig tenir el privilegi de viure un dels grans drames rurals de Lorca, Bodas de Sangre, a la nostra estimada Biblioteca de Catalunya. El públic envoltava l'escenari, rectangular, sorrenc, amb cadires a la zona sol o ombra, com a les places de toros. Aquest fet ja era premonitori del tràgic desenllaç, en què els personatges es van veient acorralats com les bèsties esperant el seu fatídic final.

L'obra s'obre i es tanca amb la música d'en Joan Garriga, en Marià Roch i en Marc Serra. El piano, l'acordió, les guitarres i les veus ens fan endinsar en el món andalús i en l'univers simbòlic lorquià i aconsegueixen fer emergir les nostres emocions a flor de pell. 

El text, d'una bellesa colpidora, carregat de símbols, et sumergeix en el món rural de començament del segle XX. Un món en què els homes es troben units a la violència i les dones a la submissió i la soledat. Un món d'aparences i punyals, de passions reprimides i cavalls desbocats. I així veurem aparèixer una vegada i una altra, a l'escena, el cavall que porta dins l'instint eròtic d'en Leonardo i que, en avançar l'obra, anirà accelerant progressivament el seu trot donant a entendre que res no el pot aturar.

I això és el que expressen aquests versos que pronuncia en Leonardo, i que prenen una força brutal quan confessa que ell no pot dominar els seus sentiments, que està lliure de culpa, que la culpa és de la terra:

¡Qué vidrios se me clavan en la lengua!
Porque yo quise olvidar
y puse un muro de piedra
entre tu casa y la mía.
Es verdad. ¿No lo recuerdas?
Y cuando te vi de lejos
me eché en los ojos arena.
Pero montaba a caballo
y el caballo iba a tu puerta.
Con alfileres de plata
mi sangre se puso negra,
y el sueño me fue llenando
las carnes de mala hierba.
Que yo no tengo la culpa,
que la culpa es de la tierra
y de ese olor que te sale
de los pechos y las trenzas.

I així ho reflecteix el grup Pata Negra en aquesta genial cançó:

També veurem aparèixer la lluna blava i la captaire embolicada en una llarga tela vermella, símbols de la mort. Seran interpretades per la Nora Navas i la Clara Segura, les mateixes que faran els papers de mare i de núvia. I per arrodonir el joc, una aposta atrevida: i és que els personatges no només interpretaran més d'un paper, sinó que fins i tot s'intercanviaran els rols. Així, la Clara Segura començarà sent la mare del nuvi i acabarà sent la núvia, mentre la Nora Navas farà ara de mare. De la mateixa manera, l'Ivan Benet farà de pare de la núvia i del seu amant, i els actors broden el paper de manera que ara els imaginem vells i ara amb tota la força de la joventut.

Un espectacle per no oblidar!

Bajo la luna de sangre

Oriol Broggi experimenta con Lorca en Bodas de Sangre

Un obús al cor

De nou Mouawad. Després d'haver vist Incendis i de la lectura d'Ànima, no ens el volem perdre. La perla 29 torna a apostar per l'autor canadencolibanès amb l'adaptació teatral de la novel·la Visage retrouvé. Un obús al cor és un monòleg punyent sobre la guerra i les històries de vida (que mai sabem quan van començar, tot i que van tenir un inici), sobre el significat del temps (de l'abans o d'un més endavant) i el dolor, sobre les relacions familiars i la incomunicació. Mouawad ens atrapa amb un text plenament poètic, carregat de simbolisme i imatges belles i terribles alhora. Amb una escenografia gairebé nua, en un espai tan càlid com la Biblioteca de Catalunya, l'Ernest Villegas et mantenia atrapat, durant més d'una hora, en un viatge gèlid que el duia a acomiadar-se de la mare, i durant el qual reviuria algunes de les escenes més doloroses de la seva vida. És admirable com un únic actor pot omplir tota l'escena i fer-te viure l'horror i la bellesa en primera persona. No us la perdeu!

Un obús a les entranyes

KIKI El amor se hace

Ahir vaig veure Kiki, el amor se hace, i la veritat és que vaig riure moltíssim, la recomanaria a tothom. Es tracta d'una comèdia fresca i divertida, dolça, també, protagonitzada i dirigida per Paco León. Kiki són cinc històries que tenen en comú les relacions de parella i el sexe, i algunes fílies curioses. Cap dels personatges té desperdici, i l'excel•lent interpretació dels actors els fa entranyables i molt humans. Kiki és una d'aquestes pel•lícules que ens permeten que ens riguem de nosaltres mateixos i, al mateix temps, que acceptem, sense tabús, les peculiaritats dels altres, que sovint és el que els fa únics. 

Aquí teniu el tràiler:

I aquí una de les cançons que forma part de la banda sonora del film i que en recull la seva essència: 

Pedrina y Río - Enamorada

Tothom ho sap

Ahir al vespre, a Can Barrina, van desfilar, atrevits, seductors, dolços, rebels, divertits, els poemes, textos i cançons del mestre Leonard Cohen, de la mà de quatre amics capaços de transmetre tant la passió que senten pel músic canadenc com el bon rotllo que hi ha entre ells. Així, amb la muntanya com a teló de fons i la intimitat del capvespre i la bona companyia, vam gaudir de la veu de la Montse Vellvehí i l'Ernest Villegas, la guitarra del Marc Serra i la veu i el violoncel de la Marta Marco. Una d'aquestes nits per recordar!! Si en teniu l'ocasió, no us els perdeu!

L'amiga genial

Fa un temps, una amiga (podríem dir que una amiga genial) em va recomanar aquesta novel·la de l'Elena Ferrante, i aquests primers dies d'estiu l'he devorat. He anat, de la mà de la Lenù, a un modest barri del Nàpols de la postguerra. Els he vist créixer, al barri i a ella. Hi he reconegut emocions i sentiments que havien quedat soterrats entre les busques d'un vell rellotge. M'ha fet recordar una anècdota d'un entranyable professor de literatura que m'explicava com, de jovenet, s'escuraven les butxaques entre tres o quatre amics per poder-se comprar un llibre, i se'n repartien les pàgines, un trosset per a cadascú. Quin tresor... M'ha fet pensar en com n'és de difícil trobar la connexió màgica que es dóna entre algunes persones. I quan succeeix no t'ho vols deixar perdre. La novel·la parla de l'amistat que et fa créixer, que neix de l'admiració i et transforma, que t'obre els ulls i et fa gaudir de la vida amb atreviment. També ens parla de la por de perdre-la, dels canvis que percebem en l'altre i deixen pas a un nou camí, que comença a divergir del nostre, o a altres persones que potser ocupen un lloc que en algun moment ens estava reservat. Ens fa reflexionar sobre els nostres somnis i aspiracions, que corren el perill de quedar arraconats en qualsevol carreró fosc si no hi estem atents o cedim a les adversitats. Ens mostra la gran distància que separa les classes benestants d'aquells que mosseguen el fang per sobreviure, la insatisfacció de qui vol i no pot, o del qui té, però no té res.

Espero amb ànsia llegir-ne la segona part!

El alcalde de Zalamea

S'obre el teló: dos personatges juguen a la pilota basca contra un mur que domina, blanc, l'escenari, i viurà a la seva pròpia pell un drama d'honor que hi deixarà petja fins a rebentar-lo. Estàs a punt d'assistir a la representació d'un dels clàssics més coneguts i representats del Segle d'Or espanyol, ni més ni menys que un dels més grans drames calderonians, portat a escena per la CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico) i dirigit per Helena Pimenta. Així que seus a la butaca amb la convicció que estàs a punt de ser transportat en el temps i en l'espai, i de ser sacsejat i embriagat en tots els sentits. I res no et decep. Més de 20 actors i músics van omplint l'escenari i el text es desplega amb una fluïdesa que et fa pensar que has parlat en vers tota la vida. I, tal com passa amb els clàssics, sents com cada intervenció, cada frase, donarien peu a una bona conversa. Així, l'escenografia, minimalista i ben pensada, i la calidesa de la il·luminació (mèrit d'en Max Glaenzel la primera i d'en Juan Gómez Cornejo la segona), així com la música i un treball actoral excel•lent, t'endinsen en un conflicte en què honor i poder, amor i justícia es disputen la partida. Per arrodonir-ho tot, la força i veracitat d'un actor en majúscules com en Carmelo Gómez, capaç de commoure del primer a l'últim espectador de la sala.

Dansa d'agost

Tanco els ulls. Les notes d'una cançó alegre comencen a arribar, tímides, a la meva oïda, fins que van perdent la vergonya i es deixen sentir, ben fort, omplint la sala. És aleshores quan torno a veure les germanes Mundy ballant la seva particular dansa d'agost, oblidant el pes que les ofega i lliurant-se a la vida. Somric. Sento la força i la vitalitat de la Maggie; l'alegria i torpesa de la Kate, que es permet desempallegar-se, per uns instants, de la càrrega de ser la germana gran; m'agrada també la ingenuïtat de la Rose i la joventut de la Chris; i veure gaudir la discreta Agnes.

Cinc germanes, solteres. Irlanda, agost de 1936. M'arriba l'aroma de l'ambient opressiu de La casa de Bernarda Alba, i la terrible frustració de Maureen a la irlandesa La reina de la bellesa de Leenane.

Assistim, a través del relat d'en Michael, el fill de la Chris, al moment previ a l'esfondrament d'un món. En Michael (Albert Triola) rememora l'estiu de l'any 36, quan només tenia 7 anys, i ens acompanya en aquest viatge en el temps. La ràdio no funciona, l'estel no s'enlaira, la bicicleta promesa no acaba d'arribar... són símptomes dels desitjos que no acaben de complir-se, de vides encallades que reclamen una sortida endavant. La manca d'amor i el pes del què diran floten en l'ambient. L'arribada del germà que torna malalt d'una missió a l'Àfrica, les anades i vingudes del Gerry, el pare d'en Michael, hàbil entabanador que no sap què fer amb la seva vida, i la instal•lació al poble d'una fàbrica tèxtil sacsegen la rutina de les cinc germanes i aniran esmicolant el món que s'havien construït, amb uns fonaments ben fràgils.

Recordo Dansa d'agost com una obra tendra, nostàlgica, pausada, amb pinzellades alegres, interpretada de manera exquisida. 

 

Evocador agosto irlandés del 36

El rei Lear

En entrar a la sala Fabià Puigserver per veure la funció, he de dir que em vaig quedar de pedra. Al bell mig de la sala, entre dues grades que es miraven, hi havia l'escenari, nu, estret i allargassat. Em semblava impossible que en un escenari així s'hi pogués representar l'obra. Però tan bon punt ens vam quedar en la penombra i els personatges van començar a desfilar, a explotar de ràbia i destil•lar cobdícia, a perdre's en la bogeria i la traïció o fondre's en la luxúria, aquell escenari es va anar fent gros fins que ho va acabar omplint tot i em vaig sentir per complet dins l'obra.

El drama shakespearià s'inicia quan el rei Lear, ja ancià, reparteix el regne entre les seves filles. La més petita, que li professa un amor sincer, però lliure d'afalacs fingits, és desheretada, mentre les seves germanes gaudeixen del triomf de la seva ambició (un argument similar apareixia en un conte que m'agradava llegir i rellegir a la infantesa, anomenat "Gorro de juncos"). Aquest fet és la guspira que encén la tragèdia. Com en totes les obres del dramaturg anglès, per ella es passegen tots els temes que conformen la condició humana: les falses aparences, la lleialtat, la traïció d'un pare al seu fill o a l'inrevés, la bogeria i la lucidesa... I així, un ventall riquíssim de sentiments i emocions, accions vils i actes honrosos són posats en escena d'una manera superba per un elenc d'actors de primeríssima fila, començant per l'octogenària Núria Espert, en el paper protagonista, i passant per la formidable Teresa Lozano (el bufó que donava un contrapunt humorístic a l'obra), pel sempre desbordant Julio Manrique (un conmovedor Edgar embogit per la tristor), en Ramon Madaula (interpretant el fidel Kent i fent ús del recurs de la disfressa,  tan propi del teatre de l'època), el David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), en Jordi Bosch, la Laura Conejero (radiant en el seu paper de filla perversa) o la Míriam Iscla.

Per acabar-ho d'arrodonir, la música en directe, el cant coral de la guàrdia del rei, i les pantalles que ens mostraven el cel canviat: la tempesta que es desferma i l'eclipsi que capgira l'ordre natural de les coses.

En definitiva, tot un luxe.

No us perdeu les següents ressenyes de l'obra, i el vídeo en què en Lluís Pasqual ens parla d'ella.

Crítica de El País
Atados a una Rueda de fuego. Crítica de El País. Babelia

Una altra pel•lícula

Segona cita amb La Brutal. El duet Selvas-Manrique no defrauda. Aquesta vegada la direcció l'assumeix el Julio Manrique, que s'enfronta, per tercera vegada, a un text de Mamet que interpreten ells mateixos i la Mireia Aixalà, també excel•lent en el seu paper.

L'obra arrenca amb una explosió de música, que sempre té un lloc predilecte en els muntatges del Julio. Comencem, doncs, amb energia, amb un projecte cinematogràfic que, si es materialitza, pot engreixar les arques del productor Bob Gould, recentment ascendit, i que li pot canviar la vida al seu vell amic, en Charlie, que és qui ha aconseguit la proposta d'una estrella de Hollywood per a fer una pel•lícula amb ells. El cinema és vist pels dos productors com un mitjà per a guanyar diners, on no hi té cabuda l'art si no fa omplir cadires. Però si bé l'olor dels dòlars fa embogir d'alegria en Charlie, qui no n'ha tingut mai, en Bob, malgrat l'excitació, reconeix que els diners no fan la felicitat, sinó que es limiten a omplir-te la vida de coses. 

Aquesta solitud des del poder i una aposta esbojarrada, és el que porta en Bob a intimar amb la nova secretària, que el farà trontollar en els seus ideals: i si aposten per un cinema que vagi més enllà del benefici econòmic i serveixi per obrir els ulls de l'espectador?

La polèmica està servida, el dubte entre en joc per fer trontollar uns ideals, i ens debatrem entre el negoci i l'art, reflexionarem sobre l'amistat i la fidelitat, sobre les oportunitats úniques, sobre la solitud del poder i el poder transformador de la seducció...

Si bé la primera escena pot semblar una mica redundant, crec que això ajuda a explicar millor la reacció brutal d'en Charlie a la tercera. L'obra va in crescendo, fins arribar al clímax final.

La cirereta, el tràiler de la pel•lícula que sortirà de l'estudi, que ofereix la nota final d'humor i ho arrodoneix tot.

Assajant Una altra pel•lícula

Mamet contra Hollywood. El Periódico

Whiplash

Fa un parell de dies vaig veure Whiplash. La pel•lícula tracta de l'experiència d'un jove baterista (interpretat de manera excel•lent per en Miles Teller) que persegueix aferrissadament el seu somni de fer-se un nom en la història de la música. Quan el reconegut professor Terence Fletcher es fixa en ell, la persecució d'aquest somni, que es comença a entreveure com a quelcom possible, comença a transformar-se en una obsessió. En Fletcher, per qui el plat de bateria que en 'Papa' Jo Jones li va tirar pel cap a en Charlie Parker durant un concert va ser l'incentiu que el va portar a ser qui va ser, empra amb els músics que dirigeix un mètode basat en la humiliació i el terror, i, ATENCIÓ SPOILER, la pel•lícula sembla reafirmar aquesta tesi.

Veiem un alumne que es pren la seva afició de manera malaltissa, el que et fa pensar que sota aquesta pressió poc és el que pot gaudir del millor jazz. Deixa amor, rebutja l'amistat i lluita contra natura, en solitari, per a guanyar-se la fama. Són interessants les reflexions que fan Música Creativa al seu bloc, en què professors de bateria rebaten 10 mites de la pel•lícula.

Tot i això, la veritat és que la pel•lícula t'atrapa i et manté en tensió, i que gaudeixes amb el treball d'interpretació dels dos actors principals. Amb alguns moments brutals, et fa reflexionar en com n'és de difícil el camí de la fama, fet ben sovint de renúncies i sacrificis, i en el perill que l'exigència mati el gaudi. També m'ha fet pensar en allò que esperona els alumnes a donar el màxim d'ells mateixos. La pel•lícula em va agradar, i encara més el fet que, un cop vista, et podries passar llargues estones reflexionant sobre allò que explica.
Us convido a que la mireu!

Adiós Bienvenida

Aquest diumenge, dins el festival Escena Poblenou, vaig anar a veure amb l'Arlet un espectacle de titelles entranyable: Adiós Bienvenida, de la companyia Mimaia-teatro.

Ha arribat el dia del comiat de la Bienvenida, i abans del darrer adéu tanquem els ulls i viatgem en el temps, a la seva infància, joventut i maduresa, viscuts entre fogons i sardines, en aquell espai que no pertany a la terra ni al mar, com és el port, un indret propici per als somnis i la nostàlgia. D'aquesta manera, el seu comiat s'omple de contingut i ens commou. I de la seva mà assaborim l'amor  i la desil•lusió, el renaixement i la buidor, l'esforç i el treball i el desig d'aventura...

És una obra tendra i intimista, però a la vegada molt alegre i plena de vida i humor. La poesia hi és present en tot moment, des de la confecció dels titelles, fets amb cartes reals de comiat, fins als símbols, com els núvols de ferralla i culleretes que perseguien la Bienvenida en els moments més desoladors de la seva vida.

L'escenografia és càlida i plena de sorpreses: una taula de fusta amb mil finestres i amagatalls. A través d'una d'aquestes finestres coneixerem un dels personatges més entranyables del port, la polifacètica Mina Trapp: actriu, titellaire, escenògrafa, música... que ens delectarà amb les seves cançons i el so del seu acordió. Ella i la Dora Cantero, autora del text, donen vida a aquest espectacle que ha estat guardonat amb quatre premis.

En acabar l'espectacle hi ha la possibilitat de veure de prop l'escenografia i els titelles, i de comprar el conte, escrit en cinc idiomes.

Amb el conte signat per en Petere, el fill de la Bienvenida, vam marxar a casa ben felices d'haver tingut l'oportunitat de conèixer i acomiadar aquest personatge que ens ha robat el cor.

Amor & shakespeare

Ahir vam anar al Poliorama a veure Amor & Shakespeare, dirigida per en Josep Maria Mestres. Deliciosa. Una obra fresca i àgil, que t'arrenca el riure a cada moment i et fa gaudir de l'agudesa i l'enginy del TEATRE en majúscules de Shakespeare i l'excel·lent interpretació del planter d'actors que la fan possible. Amb una escenografia mínima, actors i actrius et captiven i et conviden al seu joc, al d'interpretar tres històries d'amor del dramaturg anglès que, tot i haver estat escrites fa més de quatre segles, encara són vigents i et mostren, com un mirall que reflecteix amb gràcia les debilitats humanes, les transformacions que pateixen els malalts d'amor. I així reconeixem la fragilitat de les promeses d'amor etern; la tendresa que s'amaga en els cors més durs, que no són més que una cuirassa que els protegeix de la vulnerabilitat d'estimar; el poder de l'amor de trastocar-ho tot, i convertir l'amic en enemic... I perquè tots n'hem begut, d'aquesta aigua, ens en podem riure, i això és el que vam fer. I per arrodonir-ho tot, hi va haver cançons, i violins, i xilòfons... us convido a veure-la! Tres shakespeares en un: Molt soroll per no res, Els dos cavallers de Verona i Treballs d'amor perduts.

Relatos salvajes

Quina salvatjada!!! Encara ric, en silenci, quan la recordo.  El director argentí Damián Szifón ens regala sis relats, a quin més bèstia, que ens mostren fins on podríem arribar si davant els revessos de la vida ens deixéssim endur per la ràbia, la venjança o el rencor... si perdéssim per complet el control davant una situació que es pot presentar qualsevol dia: un atropellament, el descobriment d'una infidelitat, la grua que actúa per enèsima vegada... I així veiem personatges cegats per la ira que, lluny de poder trobar una solució raonada als conflictes, compliquen allò que ja era difícil fins a tal punt que sobrepassen els límits i la situació es torna grotesca, i aquí sorgeixen el somriure i fins i tot la rialla. Penses: "però què bèsties”, i et recordes d'aquelles converses hilarants amb els amics, en què tot s'exagera, i aquí tens el plaer de veure aquesta bogeria feta realitat, i penses que sembla impossible, però que segur que hi ha energúmens així. O potser no. A mirar-la!